Emilià Maria, monjo de Montserrat fill de Mataró mort ara fa 85 anys.

Vista de l'Abadia de Montserrat. Agost de 2021.

Avui fa 85 anys de la mort d'aquest monjo de 22 anys fill de Mataró i beatificat el 2013, Emilià Maria, de nom Ignasi Guilà Ximenes. Li dediquem unes línies en el seu record i memòria.

La vida, obra i beatificació del Beat Dr. Josep Samsó i Elies, rector de Santa Maria és prou coneguda actualment a la ciutat. És recordat cada 1 de setembre, té un monolit al cementiri del caputxins, descansa junt a les restes de les Santes de Mataró i té un petit passeig al barri de Rocafonda. També és un model d'estima i perdó per als seus botxins utilitzat per molts preveres, i com no, també de crítica per part d'alguns sectors laboralistes del moment per la seva relació amb la burgesia mataronina entre d'altres. La seva mort va enfadar al mateix Joan Peiró qui va escriure que així no es feien les coses.

Tot i que s'ha explicat que va ser la única víctima religiosa a Mataró i que ell es va oferir per salvar d'altres, diferents fills de Mataró també van morir aquell estiu del 1936. Salesians, maristes i gabrielistes ( de Sant Vicenç de Montalt) van ser perseguits i alguns mataronins com el Rafael Maria de Mataró ( Francisco de Paula Soteras Culla), Pedro Maria (Pere Ferrer Marín), Alexandre (Alejandro) Planas Saurí i Emilà Maria van ser morts aquells dies allà on feien la seva feina docent, pastoral o on s'amagaven.

Avui, fa 85 anys de la mort del jove mataroní de 22 anys, monjo de Montserrat. Li dediquem unes línies al seu record a través del que s'ha dit d'ell a través de diferents fonts a aquell fill de Mataró que - com molts- va ser víctima d'aquells temps convulsos de guerra i foscor posterior.

El Beat Emilà Maria, Ignacio Guilà Ximenes,

Montserrat en temps de República.

La vida monàstica de Montserrat estava en un molt bon moment abans de la Guerra. Hi havia molta vida monacal, nombroses vocacions i era un espai de referència per al pelegrinatge i d’advocació a la Mare de Déu.

Imatge de la part posterior de la Basílica. Agost de 2021

Des del 1844 era el centre espiritual de Catalunya sense cap mena de dubte. La Renaixença i el tradicionalisme catalanista del Bisbe Torres i Bages va impulsar el seu gran paper història de Catalunya i volia posar en valor el compromís polític i social amb el país en tots els seus diferents moments.

Fins i tot abans de la persecució religiosa del 1936, i des dels primers moments de la II República, l’Abat Antoni Maria Marcet i la seva comunitat estaven compromesos i tenien força relació amb el Govern de la Generalitat. ( Posteriorment, segons diferents fonts, l'Abat va associar-se amb l'Espanya Nacional).

A l’any 1936 a Montserrat hi vivien 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8 novicis coristes, 52 germans conversos, 3 novicis conversos, 25 col·legials i 35 escolanets. Aquest nombre elevat de religiosos i membres de la comunitat i essent molts d’ells de diferents indrets posava de relleu que era un lloc de referència del cristianisme a Catalunya i a Espanya.

Frase de Torres i Bages a l'entrada de l'Abadia.

L'inici de la Guerra Civil a Montserrat

Amb el cop d’estat fallit i les notícies de les dures persecucions a religiosos en molts pobles i ciutats, es va decidir amagar la imatge original de la Mare de Déu.

En aquells dies a molts indrets de Catalunya es començava a incendiar convents, alguns temples passaven sota ordres del Front Popular i corrien veus d'afussellament de religiosos que feien vida pastoral. Hi havia la por que en un moment o d'altre exaltats, grups d'anarquistes o comitès locals apuntarien cap a Montserrat i es va començar l'evacuació de monjos i membres de la comunitat.

Monjos de Montserrat. Fonts: Privada Beckie Murray

El Pare Abat Antoni Maria Marcet va acomiadar a dos joves metges de la comunitat aquells mateixos dies. Un era el doctor Tarrés que després va ser prevere, i el postulant Joan Perellada que després va ser monjo. A l’ún el va enviar a veure el Conseller de Sanitat Doctor Corachan i a l’altre al Conseller de Cultura Ventura Gassol, per tal que enviessin mossos d’esquadra a Montserrat per poder salvar el monestir.

La comunitat va iniciar l’evasió de tots els seus membres i va expressar a la Generalitat que ells ja s’organitzarien, però els vindria molt bé algun salvaconducte.

Cap monjo va rebre cap salvaconducte que tan van demanar a la Generalitat i per tant es van preocupar de salvar sobretot peregrins i famílies que vivien a la muntanya, els nens de l’escolania i a la comunitat.

La marxa dels monjos, com diu la història oral del moment i es recull en algunes fonts, va ser més que innocent: Van anar deixant el monestir poc a poc i es van amagar sense cap mena de protecció en els pobles propers, a la mateixa muntanya o en habitatges.

Hi ha alguns casos relatats en la vida del mossos d'esquadra Ramón Castelló que va ajudar a fugir a alguns vestits de paisà cap a Barcelona i salvar dels controls que feien els cenetistes i milicians exaltats per les carreteres.

Aquestes fonts indiquen que aquests monjos manifestaven i tenien clar que ells no havien fet mal a ningú, molts d’ells inclús havien assumit els nous temps inclús abans de la segona república i tenien molt clar la seva devoció i vida en comunitat. Molts d’ells tenien una gran formació musical, cultural i mèdica i per tant eren referents importants en els seus camps d’especialització a Catalunya.

El germà Emilià Maria, fill de Mataró

Germà Emilià Maria.

Un dels monjos que va deixar en aquets dies el monestir va ser el germà Emilià Maria, de nom Ignaci Guilà Ximenes, que era nascut de Mataró al 4 d'abril 1914 i tenia 22anys en aquell moment.

Aquest monjo mataroní, així com d’altres benedictins van decidir anar al pis del número 7 de la Ronda de Sant Pere de Barcelona on hi havia un pis de la comunitat. Segons creien aquest pis tenia la protecció de la Generalitat.

Aquell pis era per a que els monjos es poguessin hostejar si havien de fer gestions a Barcelona abans de la Guerra.

7 monjos es van allotjar en aquest pis en aquells dies bojos de desconcert de juliol de 1936. Allà hi havia una germana d’un monjo que els ajudava, facilitava menjar, cuinava…

La nit del 19 al 20 d’agost es van presentar milicians que anaven buscar un prevere que vivía en aquell edifici. Però no van donar amb ell. En el mateix edifici estava el pis dels benedictins i es van fixar que en la porta hi havia una imatge del Sagrat Cor. Un exemple que els monjos no van prendre cap mesura de protecció ni es van preocupar de treure el símbol religiós de la porta. Llavors els milicians van entrar, van veure que eren monjos van decidir apressar-los.

Baixant de la finca, van tirar per les escales rodant al pare Josep Maria Fontseré, que tenia 82 anys, per la seva dificultat en baixar escales enmig d’insults i rialles. En aquell grup de detinguts estava el germà coadjutor Emilià Maria.

Els van portar per la carretera d’Esplugues fins a prop de Pedralbes i allà els van afusellar abandonant els seus cossos aquella mateixa nit.

Els seus cossos van ser recuperats i a la setmana següent van ser enterrats en nínxols d’amics de Montserrat. Diu la història oral que un monjo vestit de paisà va anar a ajudar a l’enterro i va poder fer una petita oració pel descans dels seus germans.

La Beatificació d'Emilà Maria

Exhumació de les restes dels monjos. Font: somatemps

Segons algunes fonts orals, es diu que el germà Emilià Maria a principis del 36 va parlar amb un company del servei militar i li va expressar que tenia clar que ells tampoc no es lliurarien de la persecució. Però que això no els pertorbava, més aviat estaven preparats i els alegrava poder servir a Déu fins l’últim moment.

Ignaci Guilà Ximenes, Emilià Maria, va ser beatificat a Tarragona el 13 d’octubre de 2013 i el seu cos descansa a la Basílica Abacial de Santa Maria de Montserrat. La seva festa se celebra el 6 de novembre.

En l’acte de beatificació d’aquests màrtirs l’Arquebisbe de Tarragona es va preguntar: De qui eren enemics? Aquest homes que van perdonar als seus màrtirs no eren víctimes de cap injustícia, sinó de la ignorància dels homes.

Montserrat durant la Guerra Civil i caiguda de Catalunya

Malauradament l’assetjament de Montserrat no va acabar aquí. D’altres germans fins un total de 23 també van ser assassinats en altres llocs on s’amagaven o quan fugien.

Amb relació al Monestir de Montserrat es va dir que havia rebut la protecció de la Generalitat de Catalunya que en aquell moment presidida Lluís Companys. Això no va evitar que la Basílica fos profanada per Brigades Internacionals. Es comenta que quan van entrar, van cantar a l’interior l’himne puny en alt i utilitzant els orges de la mateixa Basílica.

Manuel Azaña, president de la República també va escollir aquest indret per descansar uns dies, i alguns van associar aquest descans amb un dels preceptes que va dir i es recull en un acta parlamentària de 1931 “ España ha dejado de ser catòlica”.

Després Montserrat va ser utilitzat com a hospital per ferits al front on va albergar uns cinc-cents llits.

Amb l’avenç de les tropes nacionals i la rendició de Barcelona al gener de 1939 els comandaments republicans van evacuar l’hospital i van donar ordres de volar totes les instal·lacions de Montserrat amb dinamita.

Diuen algunes fonts que la Providència per uns, la vergonya per d'altres o simplement les preses per fugir, va fer que mai fos volat pels aires en aquell gener del 1939.

Poc després els monjos tornarien al Monestir, i com diu la web de Montserrat, salvats pel Govern de la Generalitat Republicana.

En record i memòria

L’any 1986 un incendi va assolar Montserrat on es van incendiar prop de 800 hectàrees. No va arribar a cremar el Monestir. Alguns van voler veure alguna coincidència amb l’efemèride de 50 anys enrere.

Des d’aleshores hi ha algunes fonts que subscriuen que hi ha hagut un interès de la historiografia catalana per desdibuixar aquells temps convulsos on el mataroní Emilià Maria va ser assassinat, o fins i tot esborrar la gran persecució que religiosa que hi va haver a Catalunya amb la intenció d’esborrar el catolicisme.

Espai del terç de requetes a l'entrada de Montserrat. Agost de 2021.

També hi ha hagut altres debats sobre el paper dels requetés del Terç de Montserrat (unitat de militars carlistes) que ha arribat fins els nostres dies i que s’ha viscut per exemple a Olesa de Montserrat on es va canviar la nomenclatura de la Plaça Terç de Nostra Senyora de Montserrat al barri de Sant Bernat, pel nom de Plaça de la Dignitat.

Això va avivar debats que encara són vius i sobre el rol dels perseguidors dels comitès locals i qui eren els perseguits, i després de la venjança o domini dels vencedors sobre els vençuts.

Per a molts, 85 anys després obrir i parlar d'aquest temes encara avui és un fet dolós i de molta tristor, malgrat s'abordi des de la restitució jurídica, el record i la memòria, un procés de beatificació, una investigació familiar ( com molts hem fet) o simplement voler explicar el que va passar. I en el cas de la família Guilà Ximenes també, ja que va patir la mort del seus fills Ignasi i també un germà menor, en Ramón també al 1936.

Aquestes línies no tenen més interès de recollir les diferents versions sobre els fets al voltant del monjo de Montserrat fill de Mataró mort al 1936 i recordar-les avui 85 anys després.