Avui dia qualsevol veí de Mataró coneix les Santes, potser més la seva festivitat i celebració, i sap que la ciutat celebra aquestes festes patronals en honor a Santa Juliana i Semproniana màrtirs.
 |
| Osaris de Sant Desideri a la Basílica de Santa Maria de Mataró. (Part de les que es van salvar) |
Però a Mataró hi ha d'altres Sants màrtirs enterrats a la Basílica de Mataró. Un dels més coneguts és l'antic Rector i assassinat al 1936 el Beat Dr. Josep Samsó i Elies; però també n'hi ha un d'altre que va ser patró de Mataró junt amb Santa Magdalena.
I fins no fa tants anys, inclús després de la transició democràtica l'Ajuntament encara convidava a aquesta en nom a aquest patró.
Un Sant Patró acollit per una ciutat potencialment comercial que mirava a Barcelona, i inclús pensava en competir amb ella, que era Mataró. No teniu un sant protector.
I aquest Sant acollit, d'origen Romà va agafar molta devoció en les dècades posteriors fins que va anar perdent protagonisme quan les filles màrtirs de Mataró van venir a la ciutat des de Sant Cugat.
Les santes i sant Desideri.
 |
| Imatge de Sant Desideri de Jordi Arenas (1944-1948) a Santa Maria de Mataró. |
Mataró no tenia Sant Patró a qui verenar les seves relíquies. En la mentalitat religiosa del s.XVII això era un tema d'imatge important per a una ciutat que volia competir i créixer, i per a demanar davant calamitats i forts temporals. Per això es va contactar amb un jesuita per cercar un Sant Patró.
L’any 1686 la vila de Mataró rep d’un pare jesuïta el cos sencer de Sant Desideri, procedent d’unes catacumbes de Roma.
La vila ara podia retre homenatge a tres nous sants. Això era un fet molt important per a la població, ja que en aquella època es creia que acollir relíquies i cossos de sants servia per protegir la vila de desastres i calamitats. Ara bé, les relíquies de les Santes encara restaven al monestir de Sant Cugat, i des d’aquell moment Mataró va començar una lluita voraç i constant per obtenir les despulles de les seves dues noves Santes.
Tot i que el culte a les noves Santes es deuria anar fent més gran, no en tenim cap més notícia fins l’any 1697, quan el dia 27 de juliol, se celebra el primer ofici de les Santes. Anys més tard, el 1711 sembla que a Santa Maria les Santes ja tindrien un altar propi.
L’any 1722 el culte a santa Juliana i Semproniana agafa un caire de culte col·lectiu gràcies als esforços dels veïns del carrer d’en Pujol que paguen les despeses de l’ofici i organitzen una processó per col·locar una capelleta a la casa del número 23 d’aquest carrer on es creia que havien nascut les Santes. Com hem dit abans, històricament no es pot provar que el seu naixement fos a Mataró, i encara menys que fos en un carrer concret de l’antiga Iluro.Arriben les despulles
L’any 1772 la demanda mataronina de tenir en possessió les relíquies de les Santes és satisfeta en part, ja que el monestir de Sant Cugat accepta traslladar a Mataró una part de les relíquies. Una comitiva mataronina arriba a Sant Cugat el 25 de juliol d’aquell any per recollir les despulles, després de viatjar dia i nit arriben a Mataró el dia 26, i fins el dia 28 se celebren tots els actes dedicats a Les Santes, tots ells de caràcter religiós. Les dues noves Santes prenien força, però encara no eren les patrones de Mataró, i la festa gran de la vila, ara ja cap de corregiment, encara era la del 15 d’agost dedicada a la Mare de Déu. L’any 1852 un referèndum celebrat a Mataró va decidir que Juliana i Semproniana passaven a ser les dues noves patrones de la ciutat. Pel que fa a les relíquies de Les Santes, Mataró no disposarà de la totalitat de totes elles fins l’any 1835 durant la desarmortització eclesiàstica portada pel ministre d’Hisenda Mendizábal.
Sant
Desideri: el patró (oblidat) de Mataró
A les acaballes del segle XVII, Mataró aspirava a
obtenir les relíquies d’algun sant màrtir per així poder erigir-lo com a
protector celestial de la vila.
El 19 de febrer de 1686, el Pare Tomàs Muniesa,
jesuïta, va obtenir de la Santa Seu les relíquies de sant Desideri, màrtir,
extretes de les catacumbes romanes de Calepodi. El 7 de maig de 1686 es
nomenava uns comissionats per part del Consell de la Universitat (nom que rebia
l’ajuntament en aquells temps) per anar a rebre les relíquies, que arribaren a
Mataró el 16 de maig següent. Es feu una processó que les dugué fins l’església
de Santa Maria, on foren depositades aquell mateix dia. El 19 de setembre
d’aquell any es va celebrar la primera missa en honor del sant, amb
acompanyament d’orgue i amb una processó posterior, quedant establert aquest
dia com el de la festa del sant.
Per a la seva veneració pública, es van col·locar
les relíquies en una capella situada prop del retaule de la Mare de Déu del Roser,
on encara poden ser venerades. L’Administració nomenada pel Consell de la
Universitat, va encarregar una escultura jacent del sant per decorar l’urna on
es conservaven les relíquies.
Al gener de 1770 es va contractar a l’escultor
Francesc Tor per fer un nou retaule dedicat al sant, obres que acabarien el 23
de juny de 1771. Del daurat i encarnat del retaule se’n va fer càrrec el
daurador Esteve Casals, constant en els pagaments que se l’havia contractat per
compondrar [el retaule de] lo sant de la Ciutat.
Aprofitant la construcció del nou retaule, es va
encarregar una nova urna per les relíquies. Aquesta havia de ser de figura sepulcral, con cuatro caras y
cuatro cristales, dorada con dos serafines a los dos lados anchos y dos a cada
uno de los estrechos. També s’especifica que havia de ser adornada con florage de seda, a més de
ser tancada amb una clau, que guardava un dels administradors de
l’Administració de Sant Desideri.
Ràpidament es va anar estenent la devoció a sant
Desideri, com demostra el fet que cada cop que hi havia sequera per falta de
pluja, l’Ajuntament organitzes processons rogatives amb les relíquies del sant
i amb una imatge de María Magdalena per demanar la seva intercessió perquè
fessin ploure.
 |
Altar de Sant Josep Oriol (1948)
amb peces de l'anterior de 1936 on està la imatge de Sant Desideri. |
Però no era només a nivell corporatiu que es va
estendre aquesta devoció. L’any 1937, quan es va destruir el retaule dedicat a
sant Desideri, dintre de l’urna que contenia les seves relíquies es va trobar
un paper on es podia llegir:
En
lo dia 4 de Setembre del any 1790, posi jo Francesch Plana, ex Pape[r],
en esta urna de sant Desideri, ora pro Nobis, per curiositat del qui lo
trobarà, pues sabrà lo que dita urna durarà. Y suplico al qui lo trobarà, per
caritat un pare nostre y una Ave Maria, per sufragi de la mia Ànima, que Déu li
pagarà y en arribar al cel me conexerà.
Un cop acabada la Guerra Civil, Lluís Ferrer i
Clariana i Marià Ribas van ser els encarregats de refer el retaule dedicat a
sant Desideri, a la capella que havia ocupat. Es va encarregar a Jordi Arenas
una petita escultura imatge del sant, ja que la imatge principal del retaule va
passar a ser sant Josep Oriol. A l’interior de l’altar es va fer un espai, on
es van col·locar les relíquies de sant Desideri. A més, es va fer un frontal,
que serveix per tapar les urnes amb les relíquies, on hi ha una inscripció que
recull la destrucció que va patir el retaule durant la Guerra Civil.
