Pregons/conferències

En aquest apartat podreu trobar diferents materials sobre pregons, conferències o ducuments relacionats amb la Setmana Santa.
 

Parlament de comiat a l'Àngel Rubio de Paco, 2020




A continuació us transcrivim el parlament que s'ha fet en nom de la Comissió de Setmana Santa en la cerimònia de Comiat de l'Àngel Rubio per part d'en Jordi Merino, en nom de tots i totes.

Unes exequies que s'han fet a la Basílica de Santa Maria de Mataró presidides per mn. Josep Rodríguez, concelebrat per l'Arxiprest de Mataró i amb la participació de familiars, amics i membres de la Comissió de Setmana Santa. 

---------------------------

Benvolgudes, benvolguts,


En nom de la família Rubio de Paco, voldria apreciar la vostra assistència a l’acte de comiat de l’Àngel. I també la no assistència:  han estat moltes les persones que –tot i volent-  hem aconsellat no vinguessin per tal de complir les mesures i recomanacions sanitàries. Gràcies per la vostra col·laboració i comprensió.

Un comiat estrany,  però familiar i acollidor;  què comencem amb un record per a totes les víctimes d’aquesta pandèmia i mostrem la solidaritat amb les seves famílies. I donem gràcies a Déu que ho  podem celebrar, i amb el compromís de quan tot això passi puguem fer un acte en la teva memòria i record molt més participat.


Gràcies als preveres que han dirigit aquestes exèquies i donen sepultura cristiana, i fer-ho en aquesta mil·lenària Basílica, que ha rebut i acomiadat a tants fills i filles de Mataró. Prop del Ciri Pascual i amb l’estendard els portants del Sant Crist sobre el seu fèretre.  

Una Basílica que té en el presbiteri la bandera de la Comissió de Setmana Santa, que uneix a totes les confraries, germandats i Armats de Mataró i que ofereix la imatge del Sant Crist, a qui tant estimava.


Començaré indicant que poso veu a les lletres que m’acompanyen  en un únic parlament i que remarcaran només algunes dimensions de l’amic que avui acomiadem, de moltes que tenia. 

---


Ha estat un cop dur. L’Àngel ens ha deixat. Hem rebut mostres de condol d’arreu del país: de Tortosa, de Tarragona, de Reus, de Barcelona.... i les xarxes socials s’han omplert de fotos i comentaris.


Ha estat una Setmana Santa molt dura, va dir. No he pogut veure sortir després de 30 anys el Sant Crist el Divendres Sant i he hagut d’enterrar amics de les confraries i Armats.


Però, ha estat un temps més familiar, interior, de recollida i si que hi ha hagut Setmana Santa i Resurrecció. Però l’Anunci i celebració ha estat diferent.


Remarquem aquesta dimensió, perquè ell era sense cap mena de dubte un home de processons,  de missatge al carrer. I li preocupava molt que no es perdés, que no morís, que la tradició fos viva.  


En una de les converses que vàrem tenir vaig poder transcriure això que deia:

“No em fa por dir que sóc cristià, que sóc confrare i vull sortir del temple per anunciar-ho i fer present a Jesús i el seu amor per tots els carrers fent la catequesi més profunda.


I que a Mataró és viu intensament per Setmana Santa.  Una Setmana Santa en forma de processons sent molt especial, intensa, peculiar i diversa com pot ser la Processó General de Mataró, Patrimoni Cultural, i que engloba l’amalgama diversa, la riquesa de confraries, germandats i Armat de Mataró.  


I una Setmana Santa que recull el silenci, la bulla, el repicar de llances que caminen sense parar per anar a cercar al prendiment d’aquell que amb orgull carreguen el seu Senyor amb les espatlles, empenyen amb rodes, amb el cos, amb el costal...


Una Mataró que porta 30 anys de treball, però 400 anys de llegat confrare i dos mil anys de devoció cristiana.


Avui es reuneix la història, el nostre passat, el nostre present i vosaltres, joves confrares, vosaltres i els vostres fills i filles, sou el futur del caminar d’una història que no ha de tenir final”. Va etzibar.


---

I si alguna faceta caracteritzava a l’Àngel era la seva tossuderia. Un entestament dels vells capgrossos. I aquesta caparrudesa va permetre que ell, i alguns més aconseguissin recupera aquesta bella i antiga tradició a la nostra ciutat als anys vuitanta, quan van desaparèixer.


Avui dia li reconeixem, i no ens cansarem perquè gràcies a l’obstinació avui som una realitat.


Una realitat, amics, que com sempre deia s’ha de conrear i treballar durant tot l’any. I quan hom es fa confrare, ho és per a tota la vida, remarcava.


La Comissió de Setmana Santa li mostra la seva estima al nostre primer president i un dels recuperadors.  Ets culpable en part de tot el que som avui.


Però no només això, va ser actiu durant els 34 anys de la seva existència fins a la darrera reunió, fins a l’últim plenari, com va inclús la seva participació en el passat més de febrer abans del confinament. – Mantingueu informat de tot, eh!


Però els que el coneixíem sabíem que la seva tossudesa era una cuirassa. Tendresa, amistat i senzillesa  era el que sortia del seu interior.  En el fons, un bon amic de sobretaules de sopar fins altes hores de la nit, i de debats eterns sobre els ets i uts de tot plegat.  Perquè per a ell,  les confraries, el cos de portants i treballar per a la Setmana Santa era una part central en la seva vida.


I acabava la conversa amb una pausa, caladeta al cigarret i la frase: Merino es gira feina!


I tornava a reviure i explicar el fet que el tenia marcat i que va el darrer moment que va alçar i aixecar el Sant Crist.  – Vaig tremolar, la força ja no m’acompanya, quin dolor més gran després de 56 anys, no he pogut, no he pogut... m’he fet vell.  I això obria la porta a tot tipus d’acudits dels presents per a fer desaparèixer l’angoixa.


I confio en els portants. Amic Ferran, aquest any no deixava de mirar-te quan vas fer l’aixecada per anar a la Processó General. Després de tants anys, tenies aquell vell confrare, hereu dels antics fusters de la Puríssima Sang vigilant com si fos el teu primer cop.


I dins aquesta realitat tan plural que hi ha a Mataró un dia li vaig preguntar que era ser un portant i va dir: Per a mi portar el Sant Crist és el millor de la Setmana Santa. És una penitència, una tradició, una ofrena... portar el Sant Crist t'aporta serenor, respecte, compartir, reflexionar en la via de la creu... En el meu cas, a més, hi ha un component emotiu de centralitat en la meva vida familiar pel fet de ser portant del Sant Crist, el meu fill també va ser portant en vida.


Perquè la seva devoció era forta. I aquest moment era tant dur com el tatuatge que portava imprès al cor del fet d’haver d’acomiadat molt anys ençà a un fill. 


I avui aquest Sant Crist, que presideix el Via Crucis de la ciutat el Divendres Sant, un Via Crucis que es remunta a més de 3 segles ençà, et protegeix i t’ampara amic Àngel.


Però no només ens quedem en els portants, també recordem va facilitar molt l’erecció de la Coronació d’Espines a Sant Pau, qui li va reconèixer la presidència de germà gran honorífic, va implicar al meu pare per a que crees la Hermandad de Ntro. P. Jesús Nazareno y Nuestra Señora de la Esperanza, i molt més....allà al cel no s’avorriran pas quan es retrobi amb en Llinàs, en Peláez, en Rovira, en Banchs, amb en Palomer, en Puig, en Morcillo, en Merino... i molts altres quan facin realitat la trobada amb el Pare i es retrobin amb la vella història d’amor que durant tants i tants anys van explicat pels carrers d’aquesta ciutat.


Qui us diria que allò que vàreu començar, tindria aquesta volada.


Amics i amigues confrares, aquest és el llegat que ens han deixat. Un llegat ple de responsabilitat. Recordem el missatge, altracop.


Amic Àngel, qui et diria que aquelles portes que vas gaudir veure obrir al 1990, ara s’obririen també per acomiadar-te.

Quin gest més maco.


Àngel, que els àngels t’acompanyin a la Casa del Pare. Però que abans facin una paradeta a Galícia per a veure al Sant Apòstol, qui deies et donava sempre un any més de vida.


Àngel, brilli per a tu el llum etern d’Esperança en la Ressurrecció.


En nom de la família, a qui tant estimen, a qui ens posem al servei, i li donem gràcies per deixar-nos tant de temps l’Àngel, donem el dol per acomiadat.  


-------

Més informació:

  

PREGÓ SETMANA SANTA 2017

SR. Ángel Rubio de Paco, 25-03-2017

Sr. Ángel Rubio de Paco a l'inici del pregó de Setmana Santa 2017

A continuación us afegim el text del pregó 2017 que ha estat anunciat pel Sr. Ángel Rubio de Paco.


https://drive.google.com/file/d/0B5xj-Fv38i0PNllRbTlhSl9Mbk0/view?usp=sharing

A continuació us oferim el text íntegre del VII Pregó de la joventut de l'Arxidòcesis de Barcelona a càrrer del mataroní Javier Lechuga Sánchez, i que es va fer a la parròquia de Santa Anna de Barcelona el proppassat 14 de març de 2015. 
El pregó va estar acompanyat musicalment per l'Agrupació musical Captiu-Dolors de Mataró. 

VII PREGON DE LA JUVENTUD DE LA DIOCESIS DE BARCELONA

 Javier Lechuga Sánchez
Vista General de Santa Anna de Barcelona durant el pregó.
Hoy, me presento ante todos ustedes, como hermano de la Hermandad de Ntro. Padre Jesús Nazareno y Ntra. Sra. de la Esperanza de la ciudad de Mataró.
Durante meses no he acabado de entender el motivo de recibir un honor como este.
Hoy deslumbra en mi interior, alegría, emoción y sorpresa al mismo tiempo. Creo que no soy merecedor de esta gran responsabilidad, el poder pregonar desde este atril la Semana Santa joven de la diócesis de Barcelona!!!

Por ello, la primera palabra que sale hoy desde lo más profundo de mi corazón no puede ser otra que GRACIAS.

Javier Lechuga durant la intervenció.
Muy contento y agradecido por estar en esta histórica Parroquia de Santa Ana, ante el santísimo cristo de la buena muerte, ante todos ustedes, espero bajo mi juventud mostrarles mi visión de algo que marca el día a día, de mi vida, como cofrade.
Me encomiendo a los titulares de la hermandad a la que pertenezco, Ntro. Padre Jesús Nazareno y María Santísima de la Esperanza, ellos que me guían en el día a día, ellos, me acompañan donde voy, ellos que velan por el bien de mi barrio y mi ciudad de Mataró.
Señor, Presidente de la Coordinadora de Jóvenes, José Antonio Carrasquilla, Señor Delegado Diocesano de Hermandades y Cofradías de la Archidiócesis de Barcelona Padre Gregorio Manso, rector de la Parroquia de Santa Ana, Padre Peio Sánchez, , Señor Miguel Ángel Soto y señora Isama Rodríguez Co-Presidentes del consejo General de Hermandades y Cofradías de la archidiócesis de Barcelona y Junta directiva. Presidentes, congregantes, grupos parroquiales y cofrades de Santa Ana, Asociación de mujeres cofrades de Barcelona. Ilustrísimas autoridades.
Hermanos y hermanas mayores de las Hermandades y Cofradías que hoy nos acompañan, cofrades, jóvenes, amigos todos, reciban mi saludo filial.
Esta tarde, vengo a pregonar, la luz de ese cirio que alumbra la cara de esa virgen que llora con pena y dolor, ese cristo que camina y agoniza la luz del amor, bienvenidos al séptimo pregón de este año 2015.
Agradezco la valentía de la Coordinadora de Jóvenes, por poner a un joven cofrade ante todos ustedes, aquí hermanos y hermanas les ofrezco mi juventud como el agua viva que renace, como esa primavera que florece tras una fría cuaresma…
Reciba toda mi gratitud la AGRUPACIÓN MUSICAL DE JESÚS CAUTIVO Y NTRA. SRA. DE LOS DOLORES de Mataró, por su acompañamiento musical en esta bonita tarde.
Acompanyament de l'Agrupació Musical Captiu-Dolors de Mataró.

Y por último, quiero darte las gracias amiga y cofrade, Elena Zamora, por ser futuro de continuidad de nuestra coordinadora de Jóvenes. Gracias por tus bonitas palabras de presentación, por servir de punto de partida de este pregón. Gracias por toda tu confianza puesta en mí para esta presentación.
Quiero que iniciéis, un camino de ilusiones compartidas junto a mí, quiero que me acompañéis en la pasión, muerte y resurrección.
Quiero que mis sueños, sean vuestros sueños, y que esos sueños se conviertan en el cristo que tiende esa mano, que ayuda, que cobija, que nos agarra con fuerza, que nos lleva hacia una vida de esperanza.

Ese cristo del gran poder de Barcelona que ayuda a tantas y tantas personas que con tan solo ver su mirada, les da aliento de vida, esperanza y ayuda a los enfermos!!!
Es el cristo, el reflejo de aquel pobre que duerme en la calle, aquel pobre que pasa hambre, aquel pobre que anda perdido por nuestras calles de soledad.

Junto a la reina del consuelo, madre del dolor, madre de los pobres, madre de los cielos. Macarena, eres lucero vivo de la mañana, eres paloma blanca, eres… luz que acompaña mi alma….
Tú has hecho posible que se cumplan 50 años de tu bendita hermandad, 50 años de Esperanza en esta…, tu ciudad!!!
Macarena de Barcelona, esperanza nuestra, que dulzura a tu paso, que belleza te envuelve esa carita de llanto!!! 
 
No sé si son lagrimas o son perlas, lo que veo en ese rostro de llanto, son espacios de tu historia, son sufrimientos encontrados, son esperanza, dulzura, son poema de amor, sentimiento humano, por los que das corazón, risas y llanto.
En tu cara va la luz, MACARENA eres destello de estrellas, eres florido azahar, eres para el hombre "Fortaleza", para la mujer "Dulzura" y para el caminante "Senda"... ¡¡Bendita seas mil veces!! Esperanza Macarena!!!
……………………………………………………………………………………………………………….....
Los cofrades cristianos, tenemos mucho que aprender, que decir y mucho que encontrar. Por eso, te pido joven cofrade, que no te quedes en lo superfluo, en lo bonito de una hermandad, en el arte barroco o en el brillo de un ánfora de flores; hay mucho más que encontrar en una cofradía!!! Por eso te pido, joven cofrade que encuentres en nuestra diócesis lo mejor que hay dentro, sin quedarte en los lirios y el silencio o en las rosas con espinas que derraman sufrimiento. Sin quedarte con ganas, sin compartir aquello que sientes tan adentro, sin mostrar tu ilusión, tu pasión y devoción!!!
Hoy, quiero aprovechar este momento, para felicitar a una congregación que después de 46 años sin realizar estación de penitencia, el año pasado tuvo el honor de recuperar su salida. Personas unidas en fe y devoción trabajan para hacerlo posible, quiero que esas personas, sirvan de ejemplo para nosotros, los jóvenes!!!

Ver al cristo de la buena muerte saliendo por esa puerta, bajo un silencio inquietante, es algo único!!! Nuestro señor alzo la cabeza y dijo: “padre mío, en tus manos encomiendo mi espíritu” ese reflejo en la muerte, se transmite en la noche de Viernes Santo por las calles de Barcelona.
Por eso, te pido joven y cofrade que encuentres la ayuda en la caridad y el amor en el evangelio, lleva a cristo a todo aquel que ya sin fe no ha vuelto, lleva a cristo al amigo, vecino, familiar o conocido que algún día perdió su fe .
Cuantas excusas en una sociedad sin tiempo… cuantas injusticias en un mundo incorrecto!!! Cuantas veces hemos escuchado: no puedo!! Lo siento!!! No tengo tiempo!!!
Debemos acercar a ese Cristo de la buena Muerte, como salvador y padre nuestro!!!
Jóvenes cofrades acercar a cristo donde no exista, para que no haya huecos ni vacíos, ni tormentos…Que mensaje tan apropiado nos envía el PAPA FRANCISCO para esta cuaresma…“Fortalezcan sus corazones” eso es lo que debemos hacer los jóvenes, conocernos bien adentro, crecer en nuestra fe y transmitirla sin miedo!!!
Jóvenes Cofrades, llevad a cristo con vosotros, confesad lo que creemos, llevad siempre por bandera a ese cristo eterno, porque cristo vive y no ha muerto, os lo dice vuestro pregonero, abrir puertas y ventanas, anunciando un evangelio que roce el cielo divino de nuestras ciudades y pueblos!!!
…………………………………………………………………………………………………………………..



Remad contra corriente, os pido que encontréis el mejor ejemplo de ayuda en la caridad. Cristo vive!!! Confiar en quien no ha muerto!!! No tengáis miedo de abrir las puertas a cristo!!! Como tantas veces repetía nuestro Papa, el Papa de los jóvenes.. San Juan Pablo II.


Hermandades y Cofradías de Barcelona, en viernes santo, me vienen sones y aromas que se convierten en devoción, a un sentir andaluz de callejuelas estrechas que me transportan a la Hermandad de nuestra señora de las angustias!!!
Nuestra señora de las angustias refleja la dulzura y dolor de una madre que padece la muerte de su hijo, esa madre, nuestra madre!! Sirva de ejemplo de recogimiento y ayuda al prójimo. Es aquí, donde vemos el reflejo del anciano Simeón cuando dijo: “María, una espada te traspasara el alma”.
Nuestra señora de las Angustias nos desprende, la ternura y la ayuda que debemos tener en los desafíos que nos trae la vida.
Recuerda siempre joven cofrade, de tener la Caridad por bandera, lucha por que cristo llegue muy dentro donde no tiene hueco. ”Porque sabemos que solo Dios basta!!!”
Jóvenes con los que siento mi reflejo en verso, debemos trabajar por una sociedad mejor, dentro y fuera de nuestras hermandades, para transmitir el reflejo de lo que sentimos tan adentro!!!
Muchas veces no comprendemos lo injusto ni lo incorrecto y nos preguntamos: será que mi cristo no me acompaña en esto? “Pero sabemos que solo Dios basta!!!
Nuestras Hermandades y cofradías forman parte de la vida y de la historia de los barrios y ciudades a las que pertenecen, son parte viva en la sociedad y así debemos transmitir al prójimo. Ahora es momento de unir, es momento de intentar coger esas fuerzas perdidas y poder recuperar sensaciones olvidadas. Vivimos momentos difíciles….”Pero sabemos que solo Dios basta!!!”


Los jóvenes somos el presente y la garantía de la continuidad: debemos tomar conciencia y nunca olvidar que el éxito verdadero solo puede estar sustentado por cimientos profundos, como la responsabilidad, el esfuerzo personal, el espíritu de servicio y la humildad ante la prepotencia. Pero, sobre todo, no paséis nunca de largo ante el sufrimiento humano, debemos tener siempre muy presente nuestros 3 pilares más importantes, la fe, la esperanza y la caridad.
Ahora es el momento en que siento ese llamador que toca al son de esa cuadrilla costalera, ahora es el momento en el que siento el toque de campana de ese palio que camina al roce de varales que llevan bambalinas de AMOR!!! Os invito a que me acompañéis al sentimiento cofrade, al sentido del arte que recorre nuestras calles!!!
Mis versos continúan bordando aquel manto doloroso que deslumbra fe y amor, aquel palio que transmite la tristeza por un hijo que agoniza con pasión, en las calles de fervor!!!
Que no nos falte jóvenes cofrades, en la semana santa de nuestra diócesis, aquel cirio que derrama cera por las calles de pena y dolor, que no falte aquel niño que pregunta a sus padres: Que cristo o virgen es papa? Que cofradía es mamá? Porque esas preguntas no pueden faltar, esas preguntas son ejemplo de continuidad y futuro… Esas preguntas son agua viva que renace cada primavera…….
Que no nos falte el olor a incienso, a romero y azahar que acompañan a esa virgen en cada levantá, que no falten rosarios, que rocen varales de palios…
Que no nos falten nuestro días de pasión, junto a una cuadrilla costalera que llevan a su cristo o a su virgen, con gran esfuerzo y amor!!!
Hoy me lanzo a la calle, a nuestros pueblos y ciudades, a los caminos polvorientos como 500 años atrás se lanzó Santa Teresa de Jesús para predicar el amor de Cristo.
Acompáñame Joven cofrade en este transcurrir de callejuelas, acompáñame en este camino de infinitas melodías!!!
Caminando, encontraré bajo una lluvia de saetas, a la ciudad de Badalona. Lluvia de pétalos para recibir al santísimo cristo redentor y a su santa madre Ntra. Sra. de la Soledad.
Ese cristo redentor y nuestra señora de la soledad, procesionan en la tarde de viernes santo, es el punto que culmina la devoción de todo un barrio. Badalona se convierte en cuna cofrade, llefià es Badalona y Badalona es llefià por una tarde!!!
Continuo el camino y me detengo en Santa Coloma de Gramanet, donde palmas y ramas de olivo reciben a cristo en su borriquita!!! Veo y observo que ese cristo triunfante se transforma en el cristo de la vera cruz acompañado de su santa madre de los dolores en la tarde de jueves santo.
Me dirijo a Badía del Valles donde nuevamente encuentro unas calles llenas en las que esperan la salida de su cristo nazareno y su santísima madre de los Dolores, al son de tambores y cornetas que se oyen a lo lejos, continuo mi camino hasta Sant Boi de Llobregat donde desde la Parroquia de San José Obrero sale el cristo orante en el huerto y detrás su santa madre llena de dolor.
Me guío de aquel nazareno que me lleva de la mano hasta Sant Viscenç dels horts donde veo al cristo de la salud, expirante con su mirada al cielo y detrás, nuestra señora de la soledad. Bonita estampa cuando siento una saeta que rompe en el silencio de la noche para aliviar dolor y pena.
Qué bonita es nuestra semana santa!!!
Que bella estampa en nuestras ciudades y pueblos!!!
Me dirijo al Vendrell, donde no puedo olvidar a Jesús de las penas y nuestra señora del consuelo, bendita hermandad! nombrada miembro de honor de nuestro consejo de hermandades.
En el Prat de Llobregat cada Viernes Santo encontramos la cofradía de Jesús crucificado y nuestra señora de los dolores. El Prat de Llobregat es pura devoción ante Jesús crucificado. Son muchos los hermanos nazarenos que acompañan a su bendita madre por las calles de su pueblo.
Continúo mi camino, hasta Castelldefels y veo un pueblo volcado con su semana santa, desde un domingo de ramos hasta un sábado santo donde el cristo del santo entierro y nuestra señora de los dolores cierran una semana de pasión.
Al llegar a Martorelles veo el auto sacramental que realiza la cofradía de la santa espina i vestes. Históricos Armats de Martorelles que acompañáis cada año a vuestro cristo nazareno y vuestra virgen Dolorosa.
Qué bonita es nuestra semana santa !!!
Que bella estampa en nuestras ciudades y pueblos!!!
Cuando llego a Mataró, sin poder evitarlo…, es la ciudad que me vio nacer y a la que admiro con locura sobre todo, su semana santa, siendo partícipe de ella. Es una explosión de sentimientos en la que toda una semana de pasión se completa en un viernes santo donde podemos ver procesionar 11 misterios, junto als armats, nuestros soldados de la paz. Mataró, es la devoción de una ciudad cofrade, donde todas nuestras hermandades se convierten en una, en un solo día!!!
Mataró me transmite mi fe y devoción en semana de pasión, la mezcla de las hermandades de barrio de sabor andaluz, y hermandades sobrias y catalanas, convierten una semana única y especial. Son dos formas distintas de vivir y compartir, unidas en un mismo fin.
Mi camino va acabando, llego a Montcada y Reixac, es viernes de Dolores, veo a Ntra. Sra. de los dolores, buscando el consuelo en todo aquel que la acompaña.
Finalmente me dirijo a Hospitalet de Llobregat donde no puedo olvidar, la cofradía de los 15+1, es allí donde cierran nuestra semana grande, en un domingo de resurrección de alegría por ver que nuestro señor está vivo, por ver que ha resucitado y está entre nosotros.
Es ahora cuando acabo este recorrido, cuando nuestra semana grande termina igual que empezó, acogemos y celebramos con alegría y gozo, la resurrección de nuestro señor.

Los jóvenes estamos integrados en cuadrillas de costaleros, en agrupaciones musicales, en juntas de gobierno o hasta de hermano/as mayores, somos el futuro que arrastra de esa carreta que recorre el camino; observamos y aprendemos de nuestros mayores, siempre viviendo el futuro con esperanza.
Son tantos los esfuerzos, ilusiones, emociones, sentimientos depositados en estas casas de fe… tanto es el tesoro que heredamos los jóvenes!!! Verdaderos responsables de un patrimonio único, pero…. no el patrimonio del valor artístico…. sino de algo más valioso, algo que no se puede calcular ni valorar, que no se puede tocar con nuestras manos, que no se puede oler, no se puede comparar con nada… y eso que no se puede comparar con nada, eso… jóvenes cofrades es nuestra FE.
Debemos saber la responsabilidad que acogemos, transmitiendo y enseñando una tradición, que debe ser mostrada a nuestros hijos, a nuestros nietos, debe ser continuada y nunca permitir que se pierda. Es nuestra obligación y deber hacer que perduren en el tiempo, generación tras generación. Unidos de la mano debemos sumar y no restar!!!
La verdadera imagen de Cristo se refleja en cada uno de nosotros, sin nuestro verdadero testimonio, nada tiene sentido.
Hoy abrimos las puertas de un cielo que despunta la alegría del cofrade, hoy mis recuerdos de niñez me acompañan a un domingo de Ramos donde mis padres me llevaban a la iglesia de mi barrio a bendecir la palma…. Donde mis padres me llevaban cada Jueves Santo vestido con túnica y capa, para acompañar a mi hermandad…
Hoy…, volvemos a limpiar enseres, hoy volvemos a planchar túnicas y capas, hoy… volvemos a preparar costales y capirotes, hoy…. Volvemos a empezar….un nuevo camino….
Hoy nos preparamos para vivir y compartir una nueva semana santa. Es el momento en que nuestras hermandades y cofradías demuestran el trabajo y esfuerzo de todo un año.
Ahora es el momento cofrades!!! Los sentidos se me vuelven ilusiones, al oler ese incienso que sale de la capilla más cercana, esa cera que cae bañando nuestras calles inundadas, de gente expectante y ansiada.
En pocos días, el tiempo empezará a ser descontable, justo cuando se echen a nuestras calles nuestra diferentes hermandades, empezara el murmullo, un ir y venir de hermanos nazarenos….
Es ahora cuando mi cabeza y mi corazón transmiten reflejos de pasión, que se imprimen con oración , el varal , el llamador, la voz del capataz que roza el cielo, el toque de campana de ese paso de palio, el hermano nazareno que camina con fe y silencio. Es ahora, cuando mi corazón siente tambores y trompetas de amor, cuando quiero bordar este pregón, con melodías de pasión, es ahora cuando me deshago entre lágrimas de recuerdos que deslumbran respiraderos de emociones y sentimientos!!!
Esta tarde con nosotros, está cristo, que nos coge de la mano, nos guía y nos enseña. Hoy es la juventud, la que lleva esa luz, hoy es la juventud la que camina hacia Cristo!!! Hoy, pedimos nuevas fuerzas y nuevos bríos, aquí estamos la juventud integrada y unida, Jovenes para cristo, por Cristo y con cristo aquí está la juventud acompañando este pregón, transmitiendo nuestra ilusión, en esta tarde de pasión.
Es ahora cuando se acerca el fin de este pregón, es ahora, cuando quiero despedirme con pasión, contento de haber vivido y compartido esta tarde de emoción!!!
Ahora, tengo que pediros que escuchéis mi último aliento de amor, sería injusto sino aprovechara mi último anhelo, si no vuelvo hasta mi hermandad, con mi cristo nazareno.
No puedo olvidarte Nazareno, eres la devoción de un barrio entero, eres devoción en Mataró, eres camino en tu caminar, eres pueblo en tus chichotas, eres el que me acompaña y guía en mi camino y vida.
Que alegría Padre, poder acompañarte en el transcurrir de las calles, que alegría padre verte nuevamente, con ese pasito lento, con esas chicotàs, con esa cruz pesada en cada levantá!!!
Ahora, vuelve el tiempo a pararse, cuando vuelves a regalarme tu más bella cara, mi querida madre!!!
Quisiera Verte en tu trono caminando por las calles, quisiera ser pañuelo que secara esas lágrimas!!!
Que no nos detenga nadie, entre injusticias y maldades!!! Aunque sintamos desanimo tristeza o llanto, que no nos detenga nadie!!! Por ti, lo dejo todo Madre!!!
Sabes que por servirte, yo seré redactor de tu boletín o junta si cabe!!! Sabes que por servirte madre…., yo daría mi vida por acompañarte, sabes que por servirte Madre, yo siempre vendré a llevarte!!!
Ahora que se acaba el tiempo me acerco a tu capilla y observo tu dulzura y belleza, y pienso: Sino pudiera verte, acompañarte ni adorarte….si no pudiera rezarte, velarte ni besarte…. Tú me seguirás por siempre, tú me tendrás en tu regazo, yo sé…. que en tu capilla, me estarás esperando!!!
Son tus ojos que me miran, cuando te veo reina, emperatriz soberana, lucero de la mañana, son tantas las cosas que quisiera decirte esperanza, guapa!!! Mas ya no me quedan fuerzas, ni versos de mi alma.
Es mi llanto el que consuela la luz que derrama tu cera, adiós te digo mi reina poniendo fin a esta carta que te envía tu hijo, desde esta iglesia sagrada!!!

Se acaba el tiempo madre, se terminan los versos de este pregón que bordan notas de pasión. Ya es Jueves Santo, el tuyo el mío el de todos los cofrades!!! Ya se abre la puerta de tu iglesia, donde esperan con ansias tu salida, para rezarte, alabarte, y acompañarte!!!
La plata y el oro se mezclan ante ti dulce madre. Tus manos bordan rosarios de gloria. Qué bonita eres mi señora, que dulzura a tu paso, reparte esperanza a nuestros jóvenes!!! Reparte gloria y paz a tu barrio!!!

Adiós mi reina soberana, adiós mi esperanza eterna, así yo quiero y deseo que en este pregón quedes por siempre, aquí mi corazón te pongo como homenaje del presente!!!
Esperanza de nuestros jóvenes, Esperanza bajo palio, Esperanza bajo aplausos!!!!
HE DICHO.






Mn. Carlos Barba,
 sacerdot de Barcelona, llicenciat en Dret Canònic per la Universitat de Salamanca i confrare.

A continuació es detalla en tant que resum la xerrada quaresmal en el recés de la Comissió de Setmana Santa de Mataró de mn. Carlos Barba, Dissabte 7 de març convent Caputxines. 

Va començar la seva exposició indicant que havia preparat la intervenció escoltant música de tambors i cornetes, una música que introdueix al gust i a la tradició de la Setmana Santa.
Va formular una pregunta per a la primera part de l’exposició: 

  • Què és una processó? No és una invitació sortir al carrer en processó per a que ens segueixin? Per a coneguin a Maria i al seu fill?



Però les processons són una part del que fan les germandats: Les confraries i germandats no es redueixen a les sortides processionals, han de ser espais i escoles de formació cristiana. Han de ser camins per a germans i confrares creixin en la seva vida apostòlica i tot l’any ha de ser calendari catequètic .
És legítim que un catòlic visqui la seva religiositat en una confraria. Una confraria constitueix l’espai de germanor, de donar culte amb fe i promocionar la comunió.
Aconsella que les confraries incloguin en els seus estatuts que són això , també espais de treball, de donar culte i de formació.
En aquest sentit les confraries són caudals per  a practicar la caritat, per a potenciar la solidaritat, per a promocionar el culte a les imatges que porti a Déu. Un caudal per harmonitzar la vida litúrgica dels exercicis pasquals. És un bon exemple el tríduum pasqual.
Va mencionar que el final no és la sortida processional; sinó viure i expressar la fe amb la voluntat de servir als germans, la caritat, i seguir la fe amb els sagrats titulars. Dues línies importants i centrals d’una confraria.
Les germandats i confraries deuen sentir-se Església, incorporar-se a l’acció pastoral, ajudar a enfortir la comunit diocesana en tant que associació o moviments. Cada agrupació i confraria té el seu estil, la seva idiosincràsia legítima i pròpia, però han de col·laborar amb la parròquia, ser-ne part. Sinó no tindria massa sentit.

  • La importància de la formació confrare.


El catecisme de l’Església catòlica ho diu clar. Si els membres de juntes o confrares majors no ho tenen clar allà tenen el gran manual, el catecisme. Però totes les germandats han i estan adscrites a una parròquia, per tant poden demanar suport i ajut als seus consiliaris o pastors de l’Església.
Les confraries han de ser als consells pastorals, formen part del goig i de la realitat d’aquella parròquia i han de dir allò que fan, exposar les seves opinions i créixer conjuntament amb tots els membres del consell.
 Cal crear consciència que les confraries són camins de vida per arribar a la fe.  Cadascú és lliure d’estar on vulgui, però no seria legítim no entrar en una confraria per uns interessos allunyats del sentir-se cristià. És molt important gaudir de les processons, de sentir-se membre d’una banda d’un grup de costalers; però amb fonament, molt de fonament.
Els membres de les juntes i confrares han de vetllar per a la formació i cura dels seus germans.  I això pot passar per potenciar la preparació en la formació en les desfilades i processons, promocionar un programa de formació  i de tríduums pasquals... i com no vetllar per les seccions infantils ensenyant i explicant.
Avui en dia les confraries són molt nombrosos entre els catòlics; però molts d’ells només ho són de temporada o participant només en les estacions de penitència anual i no gaudint de tot l’any.  
Aposta per a crear consciència que les germandats i confraries són un camí de vida cristiana. No són un grup selecte de persones, ni persones de l’àmbit cultural només; són germans formats i que volen seguir el camí de Jesucrist.

  • La pietat popular


Pau XI va denominat les processons i les confraries part de la pietat popular.
Moltes persones avui dia només tenen contacte amb la fe a través de les imatges que es processionen. En aquest sentit les confraries surten de les esglésies per a fer catequesi al carrer, sense por, amb ganes de gaudir i explicar.
Resta evident la gran incultura religiosa d’avui dia i les confraries ajuden també a entendre i promocionar la participació en les confraries.
Hi ha però, un increment de secularització de la Setmana Santa. Hi ha processions que són molt concorregudes; però són expressions culturals que han estat buides de contingut. Molt riques en lo estètic i de molta gent, però no són un acte d’expressió religiosa. I la culpa la tenen tant els que des de fora no han entès o han volgut aprofitar-se de les confraries, com els confrares que no viuen la seva fe cada dia.
En aquest sentit cal recuperar l’essència, molt i tant present avui dia en moltes confraries.
La missió de les imatges és apropar el misteri de Déu als homes. Ajuden a instruir al poble senzill i expliquen part del que alimenta la nostra vida cristiana. Les processons ajuden a entendre amb els sentits; però no és pot ensordir el missatge i caure en els errors d’interpretació o en culte només a una icona. El Crist està viu, s’ha d’explicar la resurrecció.. això forma part de la vida del confrare.
L’Eucaristia està a l’arrel de totes les devocions, i és l’element clau d’estar una estona amb el Senyor.
El consiliari, que és el director espiritual, és l’encarregat de la direcció litúrgica. Ha de col·laborar amb respecte i fidelitat amb els responsables laics, prestar atenció al pla pastoral en l’ambient social que actua la confraria. La seva funció no és la de mera servidor dels actes de culte; sinó és el representant de la missió de fomentar la dimensió espiritual i de formació cristina. Pot i ha de participar en totes les reunions de les juntes de govern i donar el seu vist i plau en els actes de cultes litúrgics.

  • Laïcisme contra les processons


Sempre hi ha hagut atacs a les confraries. Hi ha qui ha volgut moure el buidar les processons com a acte litúrgic i centrar el contingut cultural i sobretot turístic. Hom pot trobar cartells anunciador com “festes de primavera”, “ esta lleno de luz y color”... i es dóna més per al turístic.
Un pot ser ciutadà normal i ser confrare. És una forma legítima de viure la fe. Però no ens deixem enganyar per aquells que volen canviar l’essència.
Remarcar que les confraries no són associacions civils sinó eclesials; i per això no són un mero fet cultural ni socials, ni una penya d’amics... tot i que ens poden veure com a tals. No estem al marge de l’Església, ni ens hem de posar estatuts civils per a rebre una subvenció.
Les confraries no han d’estar al servei de cap ego personal, ni del lluïment personal....  Les confraries son  segons el Cardenal Amigo “ no son solamente el recuerdo de un pasado glorioso y benemérito, ni piezas de museu, ni una expresión de folclore para adornar las fiestas...son una realidad viva y frecuente que la Església vive con esperanza y constància”.
En aquest sentit torna a guanyar per la formació, d’on venim, que fem i per a què. Aquí està l’essència.
Com a cristià els confrares és preparen amb un plus. La Setmana Santa són els dies grans, però com qualsevol que es prepara la quaresma també hi ha un més a més en la formació. A través de la formació, de la confessió..... posar-se bé amb Déu

  • Presència viva i nova evangelització.


Les confraries són part important de les diòcesis i han de ser reconegudes com a tals. En aquest sentit no poden anar per lliure, s’han d’integrar en la pastoral parroquial, participar activament de Cáritas, del Consell d’Economia, de la Catequesi... així també els rectors de les parròquies s’han d’apropar a les confraries: son una peça de l’Església que tenen un rol important en la nova evangelització.

  • La confraria és la pràctica de la caritat cristiana.


“la meva Verge ha de portar la millor de les corones i el meu Crist amb la millor de les túniques! Resta clar que aquesta estesa afirmació no té sentit si s’obliga el principi de la caritat. S’ha d’atendre les pobreses i les privacions. Aquest, un dels dos pilars d’un confrare, ha de ser important. Resta entesa el desarmament de l’afirmació anterior.
Fray Carlos Amigo, Cardenal de Sevilla, mai deia que no a la invitació d’una confraria. Però sempre demanava per a què. “anirem a estimular un menjador social, fomentar una escola de formació per aturats i aturades, donar un donatiu a un centre d’atenció de gent gran”... endavant aquesta és una bona invitació i acció.

  • Crist és present a les processons.


Crist és present en els sagraments, en la paraula, en la Missa, quan cantem salms, en l’oració de laudes, a les processons. En aquest sentit cal coordinar les sortides processionals per a fomentar el fervor i la devoció en els participants. Aquests principis cal fomentar-los durant els tríduums de les confraries.
Les germandats i confraries han estat durant segles un camí de la fe del poble. Gràcies a la forma peculiar d’expressar els sentiments i el poder de convocatòria han fet arribar a molts i moltes la paraula de Jesús.
La nova evangelització ara se sent millor que en temps pretèrits: Quants batejats però quants pocs cristians. Quants joves avui dia no saben res. Ací hi ha un toc a la responsabilitat germans i germanes.
Per a fer-se presents els cristians avui dia necessiten estar enraigats en la fidelitat i l’amor a Crist, igual que es viu a l’Església. Insistir de nou en el desenvolupament de la catequesi.
Aquestes devocions i expressions pietoses de les confraries perdrien molt de la seva essència i la seva sabia sinó estiguessin encaminades a l’Eucaristia.  Algunes confraries tenen el títol de sacramental, no cal defugir d’això, ens el contrari cal fomentar això. Si no creiem en el Crist viu entre nosaltres, en qui volem creure?
Les confraries de passió i penitència són un crit a la conversió. Vivim amb alegria la Setmana Santa perquè sabem que acaba en alegria, en la resurrecció. Però no podem oblidar que els passatges són una continua crida a la conversió.
Així doncs les confraries recordem l’amor de Jesús. Ell va morir per tots nosaltres i va patir el camí de la Passió.
Jesús va donar la vida per a tots nosaltres en el Calvari, i una missa és la renovació del Calvari perquè ens trobarem amb Jesús viu en cada missa. No és per a que toca, o el que diran... valorem que Crist va donar la vida per nosaltres.
Tenir la passió com a model en la fe, implica el desig de complir en tot la voluntat del pare. Tots i totes estem necessitats d’una renovació cristiana, per això hem d’entrar en un camí de formació constant.
I la formació ha de ser constant i permanent per a tots i totes, però sobretot per a tots els escollits per liderar una confraria, les seves juntes de govern i els confrares majors. Ells també són estímuls i imatge de la resta de germans. En aquest sentit un bon confrare i membre de junta ha de ser també un bon pare o mare de família, una persona que fomenta l’assistència a missa, un bon treballador/a...
“ La Piedad popular es un tesoro que tiene la Iglesia”
El Papa Francesc començava així una frase, però darrera hi havia un impuls a no conformar-se amb una vida cristiana mediocre. Pertànyer a una confraria és entendre que és lo essencial: creure en Jesucrist en la seva resurrecció i estimar-nos uns a d’altres com ell ho va fer.
La pietat popular ajuda també a entendre l’essencial si es fa de la mà amb els pastors de l’Església. Per tant els seus germans i germans han de deixar-se guiar per l’Església perquè en són part i tenen un rol important també, que és difondre el missatge i gaudir de ser membre de la comunitat.
Els membres de les confraries i les germandats han de ser missioners de tendresa i explicar l’amor de Déu.
  •  Frase:



“Ven y síguime dijo Jesús. Yo soy cofrade y vivo mi relación con Jesús así, ven y sígueme” Yo soy Nazareno, el que sigue al Nazareno. Pero me empapo de Eucaristía”





CONFERÈNCIA DE SETMANA SANTA DEL SR. JOSEP IGNASI GASULLA


( Realitzat el dia 1 de març de 2015, en l'acte de presentació del Cartell de Setmana Santa 2015, a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat)



Ilm. Senyor Alcalde de Mataró, mossèn Sergio Notó, consiliari de la Comissió de Setmana Santa , digníssimes autoritats, presidents de germandats i confraries, Senyores i senyors,


Abans de res, vull deixar palès el meu agraïment als bons amics de Mataró per haver pensat en mi per fer aquest pregó. Ciceró ens diu que l’amistat resideix entre els bons i aquesta bondat és la que us distingeix.


Per què la Creu i la flagel·lació?
Per què sotraguejar el bri de pau que ens arrecera?

Sabrem, llavors, que caminem per la frontera
on la fe i el sentiment són certesa i són pregunta:
el foc, les flors, la música —un embat d’emoció—,
els claus, la sang, la mort —posant Déu en qüestió—,
l’esclat, el goig, el dubte —dintre nostre, tot despunta—,
i sentirem, potser, que estem dient, o volent dir,
que un Déu ens acompanya en el crear i en el sofrir.

David Jou



Jo no sóc de Mataró, sóc de Tarragona, però sens dubte el passat ens uneix amb un origen provinent de la Roma imperial, i si bé és cert que les pedres i la història ens recorden el passat, també la modernitat ens uneix i reuneix.
Ara fa cinc anys vau celebrar aquí mateix el V Congrés de Confraries de Catalunya. Això vol dir que la tradició, la cultura i el sentiment religiós fan que compartim una unitat, ja que ens anomenem germans.
Germans del Crist que acompanyem pel carrer en la commemoració que any rere any, i en fa centenars, celebrem.
Què hem de fer? Tancar-nos dins a casa o dins de l’església?Sense cap mena de dubte, penso sincerament que seria un terrible error. Hem de sortir fent present que som del Crist, però no només de façana, no només de vesta i caperutxa, sinó de fets, d’activitats que omplin de vida la confraria i la faci extensible a la societat.
.
Som davant d’una manifestació popular de fe, que commemora la Passió, Mort i Resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, i aquest ha de ser el pal de paller de la celebració. Així, doncs, des d’aquesta centralitat hem de poder abordar força temes que ens demana la nostra societat.
Moltes celebracions i festes que té avui la societat han perdut el sentit original, la seva raó de ser, i de vegades se’n busca un antecedent o s’inventa per vestir-lo de tradició, i es queden tan satisfets.
Tanmateix, en les nostres celebracions de Setmana Santa, això no passa, gràcies a les confraries i germandats que han defensat l’expressió popular de la fe amb les seves processons, assetjades i fins i tot suprimides per una mala interpretació del Concili Vaticà II, arran del qual es perderen tradicions i manifestacions religioses que unien els catòlics, i feien arrelar la fe mitjançant uns actes populars que penetraven en els sentiments de la persona i feien llavor al llarg de l’any. 
Aquests sentiments potser queden aïllats avui, en unes dates concretes, però sens dubte són llum en el camí per continuar recuperant la transcendència sense perdre la realitat.
La Setmana Santa són emocions, sentiments que ens inunden i provoquen que la raó quedi en un segon pla, ofegada per un seguit de contradiccions del nostre dia a dia, i que sigui el moment de compartir-la amb el germà, amb l’amic que ha tornat a casa per viure-la. Retrobament d’intimitats i de sentiments que les confraries han de fer possible i en positiu, per ells, que no trobin a faltar res, que ho trobin tot.
Misteris, imatges, ciris, flors, vestes, espardenyes, música, llances, escuts, farigoles, al carrer;  a casa, els bunyols i el bacallà, tot ha d’estar a punt perquè les nostres emocions i els sentiments retrobin el camí cap la llum del Crist ressuscitat i renovi l’evangeli en els nostres cors.

Com algú va dir, la Setmana Santa es pot contemplar com el cinquè evangeli. El guió és de Joan, Lluc, Mateu o Marc. L’actor és el poble, ple de fe, de tradició i de cultura, tres característiques que expliquen la seva participació, lluny, moltes vegades, de la religiositat oficial.

Les tradicions evoquen records ancestrals i posseeixen un valor gairebé sacramental. L’art obre el finit per conduir l’home a l’infinit.

L’home —diuen els sociòlegs— és un individu, però tendeix a reunir-se en forma de tribu, clans o pobles. En el nostre cas crec estem units pels sentiments que genera la celebració de la Setmana Santa, que ens aplega en congregacions, confraries i germandats.
Avui els antropòlegs comencen a tenir present en els seus estudis la importància que han adquirit en la nostra societat totes aquestes celebracions. Ja no són esdeveniments menyspreables, arcaics o retrògrads, són tradicions arrelades  amb centenars d’anys d’història que perviuen en el nostre poble.

Què us he d’explicar de dificultats a vosaltres, que vau haver de recuperar de l’oblit la celebració de la Setmana Santa pels carrers de Mataró.
La ciutat va patir la incomprensió i l’abandonament, però us vau sentir forts per recobrar la tradició de les processons; els sentiments personals es van unir, i de nou els carrers es van abarrotar de sons i silencis que omplen l’esperit dels mataronins. La gent del poble, curulla d’estima per les seves tradicions i plena d’experimentar el sentiment atresorat a l’interior del cor, van treballar per recuperar la Setmana Santa als vostres carrers. L’home sadolla el seu esperit amb la participació amb el seu gremi, germandat o confraria en les processons i actes; se sent més a prop d’alguna força superior. Amb aquesta premissa, doncs, no podem situar la repetició d’aquest conjunt d’actes dins dels paràmetres de modernitat que creiem posseir avui en dia; en una societat consumista, tecnificada i (perdoneu, ho he de dir) “passota”, resulta que som congruents amb els nostres condicionants cognitius.

Diguem-ho ben clar: qui dels presents no troba a faltar el neguit dels dies sants un cop passada la setmana de Pasqua? Un neguit especial ben aferrat al cor, ple de records i sentiments difícils d’explicar, però que moltes vegades ens fan millorar en el dia a dia.

Som nosaltres els qui hem de millorar per fer millor la Setmana Santa. Això vol dir no conformar-se, ser valents. La Setmana Santa ens sobreviurà, podem estar-ne segurs, perquè la religió s’acosta al poble de manera amable i senzilla, passant de pares a fills.
La tradició que ens ha arribat a molts de nosaltres l’estem fent arribar als nostres fills i ells la reben com un missatge que han de conservar i traspassar més enllà. De ben segur que ho faran, però deixem que la joventut iniciï el seu camí, no els destorbem massa, només el justet. Siguem generosos amb ells, que són el nostre futur.
I, com no podia ser d’una altra manera, hem de destacar el paper de la dona, que ha passat a primer terme, sense restriccions. La modernitat ha entrat a les entitats amb elles, amb ganes de fer coses noves, i ha deixat enrere les feines secundàries que havien fet, i a més amb molta empenta, cosa que fa grinyolar els immòbils. En moltes entitats elles mantenen viva la confraria al llarg de l’any amb diferents activitats, que donen li caràcter i la fan capdavantera en la lluita contra les diferències socials i la pobresa.  

Cal, doncs, salvaguardar tota aquesta tradició que dóna força històrica i existencial al nostre poble. Avui encara hi ha moltes persones que dubten d’aquest bagatge o en volen fer dubtar i massa vegades el menyspreen, sense cap respecte fins i tot per una tradició ancestral que conforma la història del país i que, per tant, és ben respectable de voler conservar.
Catalunya té unes indubtables arrels cristianes, que han conformat la nostra història i ara sembla que volen ser oblidades en profit del que en diuen modernitat. Però alerta: aquesta pretesa modernitat ens impedeix contemplar el que verdaderament val, i el que valen les dones i homes que fan possible preservar aquelles arrels i sobretot millorar-les.    

En temps de dificultats, com els d’ara, els gremis, les confraries i les germandats eren el suport de bona part de la societat que patia deficiències de tota mena davant la inexistència d’organismes estatals. Avui en dia moltes de les nostres entitats han recuperat l esperit que totes —i dic totes en majúscules— tenen per tradició. Abans en deien caritat, ara parlem de solidaritat. És igual la paraula que utilitzem, però crec que podem veure perfectament com l’antiga tradició i la moderna solidaritat poden anar agafades de la mà, ajudant els necessitats. He comprovat personalment que teniu ben clar que no cal anar a països llunyans. Els tenim aquí al nostre costat i hi ha moltes maneres d’ajudar, molts ja ho feu: endavant no defallim. No podem fer el ronso. Ens necessiten, ajudem-los.

Fem cas del que ens deia un personatge no cristià, un jueu, Albert Einstein. 
“Si un dia has d’escollir entre el món i l’amor.
Recorda:
Si esculls el món, quedaràs sense amor, però si esculls l’amor, conqueriràs el món.”

Siguem tradicionals i siguem moderns a la vegada. Siguem bons, no només de paraules, sinó de fets; siguem protagonistes de cara i ulls davant de la nostra societat, manifestem clarament el nostre pensament i la disposició vers els altres. Practiquem l’amor envers el germà.
Revisem durant la Quaresma, preparatiu de la Setmana Santa, el nostre paper en la societat i quan desfilem pels carrers acompanyant les imatges sagrades, traspuem els nostres  sentiments a les persones que ens veuen. Omplim els carrers de sons, olors i llums, però també de sentiments cristians.
Les confraries han de mantenir l’esperit cristià contemplant el misteri de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist i enfortir-lo al llarg de tot l’any. En canvi, si només ho considerem una manifestació cultural, desapareixerà, com altres tradicions perdudes per falta d’alè vital.




Silenci,
Sonen els tabals dels armats,
El capità Manaies inicia la desfilada.
Les llances repiquen en l’enllosat,
Cuirasses, escuts, cascs i plomalls reflectint lúltima llum del dia.
Zsam, pataplam, zsam, pataplam...
Els menuts contemplen el seu pas amb mirada astorada.

Passa la processó...
Tingueu memòria i record...
Banderes, vestes, encaputxats, ciris, músiques,
olors de flors que impregnen el silenci del capvespre. 
Passa la imatge d’un Déu que es féu home,
molts li guarden un respectuós silenci,
la mare amatent explica al nen.
El nen envia un petó.
La pregària es fa cant, és la saeta.

Passa la processó pels carrers de Mataró,
tingueu memòria i record...
Mataró s’omple de vida i sentiments,
penitents silenciosos fan camí.

Habladme, dulce Jesús,
antes que la lengua os falte,
no os desciendan de la cruz
sin hablarme y perdonarme.
(1)






Silenci,
passa Déu fet home....
Jesús crucificat dalt de la creu....
Silenci,
llavis tancats fan pregària...
Déu meu, ajudeu-me!

Passa la processó...
Tingueu memòria i record...
La Mare ens mostra el cos del Fill mort.
Set espases travessen el cor de la Mare.
Oh, dolor, dels dolors!

Silenci, esgarrifances callades...
La gola déna un glop de nuesa i de sentiment arrelat...
Músiques, olors, foc, tot queda amarant el cor.
El cors estan inundats de sentiments.

La processó ha finalitzat.
La gent retorna a casa però l’aire té una flaire especial.
Els cors estan entristits, es guarda un respectuós silenci.

Ben aviat, però, demà dissabte, podrem cantar amb goig
Al·leluia, Al·leluia,
Campanes al vol: Jesús ha ressuscitat!

Els desitjo una profitosa Setmana Santa
i una bona Pasqua de Resurrecció.
Moltes gràcies.

Mataró, març 2015



(1)  Lope de Vega: A Cristo en la cruz,





PREGÓ DE SETMANA SANTA 2013 DE MATARÓ. SR. JORDI MERINO


A continuació us oferim la transcripció del Pregó de Setmana Santa 2013 realitzat pel pregoner Jordi Merino el Diumenge de Rams, 24 de març.  en el Parc de Can Tuñí.

Jordi Merino durant el pregó a l`'amfiteatre del Parc de Cerdanyola, Can Tuñí


I.                    LA ENTRADA DEL PREGÓ
Il·lm. Sr. Alcalde, regidor delegat de Cultura, regidors, regidores, estimada i apreciada Hermana Mayor, apreciados y valorados miembros de la Junta de Gobierno, valorados y queridos miembros de la cofradías, hermandades y Armats de Mataró, hermanos cofrades… ya tenemos aquí la Semana Grande, ya estamos en la entrada de nuestra Semana de Pasión, ya hemos entrado en el pórtico.  Ya es Semana Santa!
Os saluda este pregonero, modesto cofrade nazareno, que se considera con suerte de haber nacido en Mataró, pero con más suerte de ser nazareno, y haber participado en la etapa de reconstrucción de esta tradición.

Hace un par de meses la Hermana Mayor de la Hermandad de Nuestro Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de la Esperanza me trasladó el acuerdo de la Junta de Gobierno de proponerme como pregonero de la Semana Santa 2013.

En ese primer momento, mi postura fue una negativa inicial y al mismo tiempo propuse una serie de nombres de personas que trabajan y son elementos centrales del mundo cofrade catalán y mataroní. Pero no fue un cierre, sino una denegación de satisfacción y porque eso que una sola persona sea el elemento visual que abra la Semana Santa me embrollaba en cierto modo. El mundo cofrade catalán y de Mataró no es una sola persona, es un grupo numeroso, vivo, y cohesionado. ¿ Y eso como lo puede expresar uno solo en un pregón?

Pasado esa primera pregunta a la mente aparecieron grandes pregoneros que han pasado por este mismo espacio como son el poeta Manuel Yera ya fallecido, el periodista Pep Andreu, los actores Joan Pera y Paco Morán que en gloria esté, el amigo Manuel Zamora… Y ellos fueron capaces de ayudarnos a abrir las puertas de nuestra Semana. ¿Por qué no intentarlo? Si es que son mi familia, la de esta hermandad y la de la Comisión de Semana Santa. Solo es una persona, pero un elemento visual de un gran grupo, un grupo humano, un grupo cofrade.

Por ellos, yo quisiera decirles a los  que están frente a mí, y que me están escuchando, que entre los presentes están todos los que pregonan y son para mi importantes pregoneros de nuestra expresión de fe, que son todos y todas ustedes.

Pero no son pregoneros de una expresión artística, que toca por calendario; sino que ustedes son pregoneros de una fe, de un modo universal de vivir i sentir la Pasión de Nuestro Señor. Pregoneros de una expresión que se expresa públicamente a nivel primoroso, exquisito y musical, pero que al mismo tiempo se expresa de formas diversas: íntima, austera, plateresca, barroca, elegante, humilde, cantada, en grupo… de forma religiosa, y que conforma e imprime vuelo a lo largo y ancho de nuestra ciudad la fe y expresión de un pueblo.

Pero aquí me tienen, ciertamente avergonzado porqué están frente a mí, y me gustaría oír todas y cada una de sus vivencias, aprender de sus experiencias y compartir este momento.

Daros a todos y todas las gracias por designarme de vuestra semana santa, este humilde pregonero.
Los pregones abren la semana santa, y se remontan a los años 30 los primeros que se tiene constancia. En nuestra ciudad de Mataró se remonta a los años ochenta. Y no se realiza en un teatro noble, en una imponente basílica. No es el Teatro Falla, no es en la majestuosa San Agustín; no es en el Teatre Monumental, ni en Can Palauet, ni en Santa Maria:  és Can Tuñí de Cerdanyola. Se da lectura en un lugar abierto, en un parque, en un espacio público, en un lugar de relación de cada día. Es aquí donde se anuncia con la más absoluta normalidad, en un espacio recuperado hace décadas por el vecindario , y en un espacio de todos y para todos. Pero en esta ocasión se anuncia al público la celebración de una festividad, la nuestra, y a la que invitamos a sumarse a ella. Porque para los cofrades hoy es el pórtico de la Semana Santa, y para nosotros son una fechas muy señaladas en el calendario local.
Con el pregón que nos ocupa hoy quiero cantar las glorias de nuestra Semana Santa, de esta hermandad, y de esta tradición en nuestra ciudad.  Permitan en este momento al que les habla pasar hacer una parada en relación a la Semana Santa de Mata


II.                  LA SETMANA SANTA DE MATARÓ
L’any 2011 un dels titulars de la premsa nacional començava un article amb la frase: “Mataró en el centro del mundo cofrade catalán”. Feia referència al Vè Congrés català de Congregacions, Confraries i Germandats que va organitzar la nostra ciutat.

A les poques setmanes germandats i confrares de les illes Canàries, de Valladolid, Saragossa... volien conèixer que estava passant a Mataró. Tothom en parlava com exemple de rigorositat, treball i pluralitat. És més, l’editor de la prestigiosa revista Pasos de Arte y Cultura es va personificar a Mataró. Volia conèixer la joia del barroc català, la capella dels Dolors, però sobretot les vives confraries. Com podia ésser que en una península on hi ha una llarga tradició confrare i amb majestuoses expressions artístiques i religioses es parlés de la Setmana Santa de Mataró?

A la pregunta alguns deien que Catalunya disposa de processons com la del Sant Enterrament de Tarragona, Reus, Girona que pot ser qualsevol dia siguin patrimoni immaterial de la humanitat; però el que havia passat a Mataró no era l’habitual. Un lloc on van desaparèixer sorgeixen amb una expressió tan plural, tan diversa, que combina els elements més austers, casolans, tradicionals de l’expressió catalana i mataronina amb l’expressionisme carregat, popular, llampant d’altres tradicions. Aquesta es la vostra cohesió, la vostra expressió i el fet de tenir una de les millors processons on tot s’aplega. Això, és el ens agrada de vosaltres, el vostre model Mataró.

Però... nosaltres tots ens coneixem, amb prou feines i ensurts hem treballat tant i tant que mai hem cercat ni això ni cap mena reconeixement; però així ha esdevingut. Model d’agermanament, unió i desitjo que de futur.  Amics i germans de les altres confraries que feu, i ho fem possible us saludo i us felicito públicament.

Enguany la Comissió de Setmana Santa de Mataró ha estat galardonada amb el premi Inmaculada que atorga el Consejo General de Hermandades y Cofradías en un acte conjunt amb l’Ajuntament de Barcelona. És una menció d’honor a persones o entitats de reconegut prestigi confrare internacional o nacional. Enguany ha estat Mataró. Però ha estat Mataró perquè disposa d’un grup humà que és la Comissió de Setmana Santa.

Aquí vull fer una petita menció al meu company de viatge des del 2001 quan conjuntament vàrem decidir co-presidir i liderar la Comissió de la mà dels que ho havien començat i dels que havien de venir. Quina responsabilitat compartida amb en Jesús Moya Ocón, un amic, un confrare, un alter ego que ha aportat a tots i totes aquest element de formació espiritual, d’aquesta cosa, d’aquesta cosa que ens surt a tots i que no sabem descriure!  I com no, als 38 homes i dones que formen la Comissió. Els meus millors desitjos.

En aquest any  també,  i requereix un susdit en majúscules,  el Ple del Consistori de la Ciutat de Mataró - òrgan de representació de tots i totes - ha declarat la Processó General com a Patrimoni Cultural. Quin honor, quina responsabilitat, quin bé per al nostre llegat i per al de la ciutat.

Setmana Santa expressió de fe, fenomen espiritual, religiós, però també un esdeveniment social i artístic que ja forma part dels costums, els ritus i la història local.

Però, amics confrares, això no és un aturador. Sabem que això fa gran, però ens ha de donar un to major d’adustesa, de severitat, de serietat..., com sempre hem cercat. I com no elegància i gaudiment amb el que fem, per a qui ho fem, i com ho fem. Enhorabona a tots i totes, gràcies als nostres representants i això ens ha de fer continuar amb més fermesa i treball. Som historia viva de la ciutat, que no es recent, i que es remunta a més de 400 anys ençà.

Per molt anys així sigui!  què visqui la nostra tradició! Què visqui la nostra expressió!
...

III.                 LES CONFRARIES A MATARÓ. SER CONFRARE AVUI.
Per aquells que no ens coneixen, com els podria dir jo gràficament o utilitzar una metàfora per a representar-nos a nosaltres mateixos? Ara si em permeteu, faré un d’aquells abordatges que fem els sociòlegs per evitar expressions massa teòriques i llargues.

Agafant el facsímil d’altres vegades podríem dir que la nostra Setmana Santa és com l’aixeta de la font de la plaça. Potser l’aixeta s’ha rovellat, o és vista rovellada per als que passen. L’aigua de la font ja no raja com el passat, però borbolla. És un aigua que no escampa, que no mulla ni esquitxa al que només vol passar. Només en els dies assenyalats l’aigua raja amb més intensitat, però tampoc mulla a qui no vol.

Però... mirant-ho amb més detall, en el cas de Mataró el format de l’aixeta no és gens rovellat... i l’aigua,  no para... i és molt més que un petit rajolí. I és un aigua que té gust, que està fresca...

Doncs, això és la Setmana Santa de Mataró, aigua viva, aigua de vida, aigua de la set bon Samarità. I no es busca mullar a ningú, sinó només fer allò que ara en diuen nova evangelització... tot i que fa més de 400 anys que practiquem en l’espai públic. És una estació de penitència, però també moltes, moltes coses més.
...
I els dic a aquells que volen veure una altra cosa, o ens volen utilitzar per algun tipus de confrontació; que el vostre camí és molt curt.. No forma part de la nostra missió res d’això. Coneixeu-nos!

Les confraries són alguna cosa més, són un espai de germanor, de suport, d’un treball silenciós, desinteressat i per als que més ens necessiten.

Ser confrare es sumar en la fe, però també és formar part d’una família que pots passar mesos sense veure, però davant qualsevol problema, adversitat o recerca d’estima, la família respon. Potser no et pot ajudar massa, però posa el seu temps i el seu cor a la teva disposició per fer més portable el teu pes.

I aquest cor, és el que fa cada un dels 32 actes processionals i litúrgics que es fan a Mataró siguin la millor processó del món. La feta amb les ganes, la il·lusió i el cor, per tant la millor processó la meva, la del cor.

IV.               LA MEDALLA COFRADE.
Llegados a este momento, éste que les habla quiere poner de relieve esta hermandad. La Hermandad de Nuestro Padre Jesús Nazareno y Nuestra Señora de la Esperanza.  Permitan otro ejercicio gráfico.

Aquí tienen mi medalla. Un símbolo externo y público de pertenencia a una familia cofrade, y de orgullo de formar parte de ella.

No es la primera medalla, ya que este no es el escudo original de la Hermandad. Pero así como la Hermandad ha ido creciendo también lo ha hecho su escudo cuando la Asamblea General de Hermanos y Hermanas aprobó éste propuesta del que les está hablando y diseñado con la ayuda  de Juanlu Casado. De eso hace ya muchos años.

Pero muchos más años, lleva esta Matinal de Saetas que en esta edición cumple sus veinticinco años. Aún se recuerda a muchos de los presentes poniendo sillas, buscando cantaores y cantaoras de prestigio, y crear un espacio de encuentro previo a la Semana Grande. Veo entre los presentes a más de uno, pero permítanme acordarme de aquéllos que no han podido llegar hasta hoy por la llamada del cielo.

En el escudo de la medalla hay algunos símbolos que nos identifican como Hermandad.
En nuestro caso, como en el de todas las cofradías y hermandades las medallas o escapularios no son solo un trozo de tela o metal. Son nuestro símbolo externo, las señas de nuestra identidad, de nuestra forma de vivir el cristianismo. Recoge como la hermandad ha ido creciendo, que advocación tiene y la ciudad a la que pertenece… Queda reflejado en ella su pasado, pero sobretodo también apunta a su momento presente.  La medalla es también la entrada en la hermandad ya que el hecho de ser admitido como cofrade es su imposición, así como vimos el pasado domingo de 13 nuevos miembros cuando se les dio la bienvenida. Se les consideró hermanos. Y se les impone en el cuello cerca del corazón.

V.                 NAZARENO
En el escudo de esta noble hermandad aparece en la parte izquierda las letras JHS, que evocan a Iesus Homine Salvator, Jesús Hombre Salvador. Copiado de la ciudad sevillana de la Roda de Andalucía con la que esta ciudad está hermanada y al se les añadió una cruz que emana de la H una corona de espinas y los tres clavos de Cristo, similar al antiguo de Mataró. Esta parte del escudo simboliza nuestro titular.

Nuestro Padre Jesús Nazareno que es llevado al sacrificado y duro estilo costalero, imitando la tradición de la ciudad hermana.

El capataz toca el llamador y estremece ¨ni un quejio, a este valientes” y los 24 hombres unísono se convierten en los pies de Jesús. No son valientes, no, son hombres entregados a la fe y que en esos momentos comparten la pasión de Jesús mediante su sacrificio, esfuerzo y que han hecho que sea uno de los símbolos característicos de nuestro estilo procesional.

Desde aquí esta remembranza a los 24 hombres, y permitan a este pregonero ser reminiscente y hacer alusión directa. Costaleros de Jesús. Costaleros de Jesús a este!

VI.               MARIA SANTÍSIMA DE LA ESPERANZA.
La otra parte de esa medalla la ocupa la M, la M de María símbolo universal de la madre, sobre un fondo verde, verde de la Esperanza. La titular Nuestra Señora de la Esperanza que llegó a esta ciudad hace 15 años.

La esperanza, ese valor que últimamente ha cogido una fuerza tremenda. Sobretodo porque parece ser más que un valor el único recurso que les queda a muchos y muchas que se sienten amenazados por esta crisis económica, social y cultural, y dónde las familias han visto incrementar sus privaciones, su entorno se ha empobrecido, y los pocos escudos sociales que funcionaban en el pasado se están deteriorando, y los están deteriorando.

Esta Semana Santa nos sirva para hacer nuestra estación de penitencia, ser más nazarenos, más vigueños y pedirle a nuestra Madre y a Jesús nos ayude, pero sobretodo ayude a esas familias que han visto minorizar su bienestar. A cambiar este sistema que se ha convertido en antisocial, injusto, insolidario y poco humano, todo lo contrario que fomenta un buen cofrade. En estos momentos la fe, nos ha de ayudar, pero también la acción a través de nuestro trabajo en pro de quién más nos necesita.

Nuestros valores han de coger fuerza, valores como la Esperanza, nuestras manos y tiempo, el valor del ímpetu, la rigurosidad, el desinterés y ayudar a los que nos necesitan. Estos valores han de encontrar la centralidad en nosotros, pero también en esos que dicen que trabajan para que este momento sea menos dramático y pase lo antes posible.
La Esperanza, la Esperanza, esa imagen de María a la que tantos y tantas estos días piden ayuda. Madre óyelos!

Y Nuestra Señora es porteada por esos hombre y mujeres que con impulso y arranque procesionan esa talla de uno de los últimos vivos de la escuela jerezana, Martín Richarte y en su paso de palio sevillano de Manuel de los Ríos.

Aquí es momento obligado de referencia a sus portadores y portadoras. Y no procede pasar de puntitas; se merecen una evocación singular. Agradecer su entrega y trabajo cofrade.
Gracias a todos y todas, buenos vigeños. Se espera de vosotros y vosotras, vuestra brecha de Esperanza, vuestra familiaridad, llaneza y sencillez.  Admirado quedo, admirado quedo por vuestro trabajo.
VII.             SIMBOLOGIA, ANCLAJE Y MUSICALIDAD.
Volviendo a la distinción de la medalla, quedan cubiertas las dos mandorlas por una corona. Una corona porque esta hermandad obtuvo de la Casa Real Española la aprobación para solicitar ser una Real Hermandad. Pero fue la Asamblea de Hermanos y Hermanos la que acordó no iniciar este camino porque para el cofrade solo hay una reina, la reina de los cielos.

Rodean las mandorlas de la medalla una hoja de palma, símbolo del inicio de la Semana Santa i evocación de la entrada triunfal de Jesús a Jerusalem, y por una hoja de mata, símbolo de la ciudad de Mataró.

En medio un ancla, pero no de ciudad marinera, que lo es; sino el símbolo de firmeza que vara la fe en la Esperanza y la firme seguridad en Dios.

Y este escudo es llevado por todos los cofrades, sea cual sea su condición o el rol que ocupa en el sequito procesional que va des de la Cruz de Guía hasta la banda de música.
Banda de música que en esta hermandad forman cornetas y tambores y que tienen el decoro de hacer el acompañamiento musical en todos los actos procesionales aportando un estilo sevillano sin parangón a través de marchas de reconocido prestigio a marchas compuestas en esta ciudad para nuestra Semana Santa, y practicadas por las tardes noches en los polígonos de la misma. Mi distinción a esos chicos y chicas por su profesionalidad.
Mis felicitaciones por el producto que se aporta a la procesiones con esa música más sevillana y más quejida que hay en Cataluña.

Y como no, un momento de dedicación a las camareras y hermanos mayores que nos han precedido y a todos los que suman y han entregado una parte de su tiempo, su familia, y su vida a esta, nuestra Hermandad. A ellos el máximo honor porque nos han recordado la importancia de ser cofrade hoy y a no decaer.
VIII.           FINALIZANDO
Para finalizar, quisiera compartir el orgullo de ser cofrade, de ser nazareno, hermano vuestro. Quisiera agradecer a mis padres que me entraron desde pequeño en la fe cristiana y en este mundo, y como no al amor de mi mujer y mis dos hijos que me animan a continuar.

Ya concluye el pregonero, que comience la matinal de Saetas, que comience la Semana Grande. Espero y deseo que mis palabras os hayan servido para adentrarnos en esta semana, que hoy se os ha anunciado.

¡Viva nuestra semana santa! ¡viva nuestra hermandad!
He dicho.

(Acabado el pregón el pregonero sale adelante al público y dice: Permitirme daros este papel impreso con el pregón para que quede en el libro de la hermandad, y durante esta semana este en los pies de Jesús y su Santa madre, como lo vamos a estar todos nosotros, y quede a vuestra disposición mis mejores deseos. )