Joan Peiró i la persecució religiosa a Mataró. L'estiu negre de . VI


Joan Peiró al centre de la imatge. Probablement a Cristalleries Mataró.
Avui abordem el paper de Joan Peiró en els fets de l'estiu negre de Mataró de 1936. Fa pocs dies, al juliol se celebrava un acte en commemoració de la seva figura entre familiars, càrrecs electes i molts  actors socials del Maresme al cementiri dels caputxins de Mataró. Es recordava el 75 aniversari del seu afussellament a Paterna. Actes als quals alguns que subscrivin aquest bloc també vàrem participar i recordar aquella figura histórica.

Ens aproximen a aquest home i personatge històric per la seva preeminència en el moviment anarcosindicalista tant a la ciutat com al país, haver estat un refernet ideològic important, per ser Ministre d'Indústria amb la II República  i també perquè va deixar moltes de les seves reflexions i accions recollides per escrit.  També, perquè sempre s'ha dit a Mataró, inclós per famílies catòliques,  que gràcies a la seva mediació incidència la persecució religiosa no va ser tan lamentable com a d'altres llocs de Catalunya com van ser les terres de l'Ebre, Sabadell, Moncada... o la mateixa Barcelona durant els primers mesos de la revolució.

Com hem vist en els diferents relats i escrtis que s'han anat publicant, Mataró no va estar aïllat al seu context polític i social de temps convulso, ni de destrucció de patrimoni o persecució religiosa, o  d'actes de descontrolats van fer molt més del que s'ha explicat. El mateix Front Popular i el Comité Local Antifeixista va intentar regular la confiscació d'edificis, destrucció de patrimoni i prohibició de la religió atès la dimensió que va agafar a la ciutat.

Difícil abordar aquest tema de Joan Peiró però exposem allò que posà per escrit en els seus articles, intentant entendre més el paper d'aquest sindicalista mataroní en aquella etapa de temps agitats.

El seny d’en Joan Peiró i altres republicans. Controlar als descontrolats ?


El cop d’estat a Mataró va arribar el 18 de juliol per la ràdio. Eren informacions confuses i tothom estava a l’espera de com evolucionaven les notícies.

Tot i que el diari del moment diu que hi va haver certa calma a la ciutat, l’alcalde Salvador Cruxent d’ERC, Joan Peiró, membres de la CNT-FAI i altres forces republicanes s’organitzaven per si s’havia de defensar la ciutat. Tanmateix es va fer un reunió entre el coronel en cap de la caserna militar del vuitè regiment d’artilleria de Mataró i el mateix alcalde, on els militar van denotar lleialtat a la república. A l’endemà però sota les ordes del comandant Álvarez Buhilla els militar prenien Mataró.  Amb la rendició de Barcelona del general Goded, la lleialtat de la Guàrdia Civil a la República i algunes persones contràries en el sinus de l’exèrcit a l’aixecament,  els militars deposaven les armes sense cap resistència. Uns van ser llicenciats i d’altres enviats a un vaixell presó.

El 20 de juliol es creava a Mataró, igual que d’altres ciutats a mans del Front Popular, el Comitè Local Antifeixista i el Comitè de Salut Públic, que passaven a ser els òrgans de control de la ciutat dirigit per sindicalistes i polítics de diferents patits polítics.

Amb les armes dels militars de la caserna de Mataró es van crear milícies ciutadanes per a garantir l’ordre públic i el Diari de Mataró passava ser el diari Llibertat. Aquest diari va tenir molt de renom a tenor que el dirigent sindical feia sovint reflexions i escrits sobre la revolució. Dirigit per Jordi Gual i amb redactors de l’alçada de Joaquim Cases, Lluís Pedemonte, Joan Compte, Vicenç Casals i Pascual Carniago es convertí en l’òrgan d’informació del Comitè Local Antifexista.
Peiró (dreta) al despatx ministerial. Font: El Periódico de Catalunya

A partir del 23 de juliol en aquest diari es recullenn diferents articles del mateix Joan Peiró que expressa en diferents ocasions que la revolució no podria ser un bany de sang i que calia cloure amb els atacs indiscriminats de les milícies.

Aquest descontrol de les milícies no va ser només a Mataró, en els municipis propers aquestes també s’aixecaven en armes contra persones d’ideologia contrària, religiosos... i inclús per qüestions personals i de terrenys o propietats com va ser el cas de Cabrera de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Argentona, per citar els més propers.  El dia de les Santes de 1936 sortiria un tren ple de milicians a defensar el front de l’Aragó sota un ambient de gran eufòria.

Al llarg dels anys a Mataró hi ha qui ha afirmat que gràcies a Joan Peiró a Mataró no hi va haver més morts, almenys a la ciutat, i que es va lamentar força de l'únic assassinat comés a la ciutat aquell estiu negre, la del Dr.Josep Samsó.
També, sovint es preocupava pel desgovern que hi havia a la Generalitat, de la poca incidència primerenca del Front Popular i dels assassinats descontrolats d’algunes milícies i grups d’anarquistes com la columna Malatesta o membres de la FAI, tal i com se subscriu en alguns articles del LLibertat.

En aquells dies primers de la Guerra escrivia el dia 2 de setembre al mateix diari Llibertat en un article titulat “revolucionaris”:

Cal que els revolucionaris deixin de pensar i de fer tant en sentit destructiu, per a donar lloc a què el pensament i les activitats s’encarrilin vers l’endegament del nou mon que ens ve damunt. Més que a pensar a fer d’esbirro i de botxí, la veu de les hores greus i de benaventurança ens criden a pensar com s’ha de fer-se la revolució social. Destruïm si cal. Però els revolucionaris no hi podem pensar massa en destruir. Els vertaders revolucionaris posen la intel•ligència, les energies totes i l’ànima, per damunt de tot, al servei de la magna funció de crear, crear per sempre.

També en relació a l’Església posava negre sobre blanc al 5 de setembre, uns dies després de l’assassinat del rector de Santa María, el Dr. Josep Samsó i Elies, en un article titulat “Justícia i Persecució”:

Per absurdes que siguin les coses de l’esperit no es desarrelen per la força. Hi ha un sol mitjà per a desarrelar-lo: l’Escola.
L’Església a traves dels segles, ha esdevingut aliada de tots els tirans. Però una cosa és la persecució religiosa i la destrucció de l’Església i l’altre ben distinta la persecució dels sentiments religiosos. La destrucció de l’Església és un fet de justícia, perquè l’Església representa un poder polític la finalitat del qual es l’esclavització espiritual i social del poble.....

Es, però, un atac a la llibertat del pensament i és per altre banda, el procediment per engruixir els rengles del feixisme, perquè l’odi que aquest procediment va aixecant a l’entorn nostre o de la revolució esdevindrà odi a les llibertats del poble que no sap ser digne.
Peiró i el Rector Josep Samsó.

Reproducció gràfica de l'execució del Dr. Samsó (auca)
En el llibre Holocausto Católico  es recull com després de l’assassinat del rector es va tocar la Internacional a l’Ajuntament i es van fer clams a la CNT, FAI i mori el feixisme. Es va posar l’accent que se l’havia matat de cara i s’havia fet justícia. Segons aquest llibre Peiró es va assabentar a l’endemà i es va enfadar molt etzibant “assassins, aquest home era meu, me l’heu robat”, “ això no és una revolució, són un conjunt d’assassinats” i “ a sobre acabaran culpant-me a mi de la seva mort” (subscriu). 
Malgrat això tres dies després escrivia un altre article sota el títol “Malatesta a Casp” on deia que l’Església havia estat aliada de tirans, actora de tots els fets criminals i que calia la seva destrucció perquè representava un poder polític.  Aquesta idea es recolliria també en el seu llibre de reculls Perill a la reraguardia on escrivia “ Matar a Dios, si existiera, al calor de la revolución cuando el pueblo, inflamado por el odio justo, se desborda, es una medida muy natural y muy humana”.
Acte Homenatge a Joan Peiró al cementi de Mataró 2017, on van
participar membres del moviment cooperativies i la mateixa filla de Peiró.
Per tant, tot i demanar seny, tot i demanar creació, tot i intentar controlar els descontrolats, tot i fer un bon exercici sobre el pensament crític molt més enllà de la crema de convents i esglésies... i inclús com alguns han dit que va intervenir per frenar algunes execucions, com van fer d’altres membres de la Generalitat al llarg del 36 i el 37 tant a Moncada com arreu in extremis,  recollia el sentiment de molts pensadors, polítics i ideòlegs sobre el paper de l’Església i la seva necessària eliminació.

Ell personalment subscrivia clarament que “la destrucció de l’església és un fet de justícia”, remarcant l’element institució i no físic. Val a dir que, sense entrar a forns, en un ambient de molts illetrats i de poc bagatge educatiu, de gran exaltació i de confrontació social, de revolució i cop d'estat... aquelles paraules eren portades a l’extrem per alguns milicians sense ser capaços d’aportar el seny reflexiu que apuntava Peiró.

Val a dir que, quan va ser nomenat Ministre d’Indústria per Largo Caballero, president de la República, tant com a sindicalista o com membre de govern es va preocupar pels elements descontrolats, inclús arribant a dir que eren delinqüents i criminals moguts per altres interessos però no eren defensor de la causa republicana. Val a dir que alguns coetanis apuntaven que havia de nedar i desar la roba perquè no deixava de ser un gran referent ideològic.  Passada la Guerra Joan Peiró  es va exiliar a França però va ser detingut per la Gestapo Nazi qui el va deportar. Poc després en un procés sumaríssim i tot i declarants feixistes a favor del seu paper durant la Guerra, l’anarcosindicalista era executat el 24 de juliol de 1942 a Paterna.

Aquest estiu, després de 75 anys, la ciutat de Mataró li va retre homenatge a qui fou un referent del moviment cooperatiu, sindicalista, anarquista i Ministre d'Indústria.

Potser t'agraden aquestes entrades