dissabte, de febrer 07, 2015

L'art cristià i la transmissió de la fe.

Les confraries han aconseguit que la Setmana Santa surti dels temples i  es prolongui al carrer.

A continuació us relacionem, en tant que notes de recull, la ponència de Msn. Enrique Benavent  Bisbe de Tortosa, en el VIIè Congrés Català de Confraries i Congregacions.

"La religiositat popular surt del poble, és el poble que s’evangelitza i a si mateix."

"Les tradicions són els instruments potents que avui dia poden ajudar a transmetre la fe"

"Les obres d’art ajuden a percebre aquesta forma de la revelació, de l’amor, de la bellesa, de la Glòria de Déu. "

Per començar, cal fer-se una pregunta: Hi ha una crisi en la transmissió de la fe? En alguns països d’Europa hi ha dades molt preocupants, els darrers anys. Hi ha un nivell molt baix en la participació de la catequesi, en la vida cristiana que ha davallant. Encara però, no són percentatges tan baixos a tot arreu, però les coses estan canviant.
Hi ha joves que participen a les escoles, a les parròquies, en espais litúrgics, però no s’intererioritza la fe. Participació no vol dir interiorit-zar. Per tant hi ha una transmissió de la fe que sembla per herència,  perquè ho han vist a casa, i de vegades les famílies no tenen eines per ajudar. 
Avui dia però, la transmissió de la fe ja no és per herència, és una opció personal.  Ens trobem en joves que valoren molt la família, però molts rebutgen la fe dels pares.
Avui la transmissió està viscuda com un problema, però és una missió que ens afecta a tots a cadascú segons el lloc que viu a l’Església: també les confraries de Setmana Santa. Tota l’Església pot ser tradició, i per tant forma part de la transmissió de la fe. El senyal de la creu que una mare fa al seu fill, les oracions, els cants dels grups.... l’exemple cristià de cada dia.
Però quina és l'aportació a tot plegat de les confraries?

Primera aportació de les confraries a la transmissió de la fe.
Les confraries aporten molts elements a la tradició. La Reforma luterana va atacar molt aquesta expressió i també el segon moment del segle XX, viscut com un atac a la religiositat popular. Avui estem en un moment de recuperació i de la revalorització de la religiositat popular.  El Papa Francesc en el darrer document de la Joia de l'Evangeli ens va mencionar la importància de la religiositat popular, que està molt present a la vida de l’Església. I igual que és molt present, és molt diversa i això ho veiem en la Setmana Santa. Tothom celebrem el mateix però cada poble i citat té la seva manera i la seva particularitat en la celebració de la Setmana santa. Aquestes coses distintives són allò que enriqueix i allò que segurament més es valora en cada poble i ciutat de les seves manifestacions.
Les  vestes de la Setmana Santa tortosina
La religiositat popular té una gran força per a fer inculturació per ajudar a entendre dins de la diversitat el cristianisme. Per això és tant important aquest moviment... és el poble que s’evangelitza a si mateix constantment: la religiositat popular surt del poble, és el poble que s’evangelitza i a si mateix. Expressió de l’acció missionera espontània del poble de Déu.  Per aquest motiu ha de ser acceptada perquè neix del poble i dóna resposta a una set de Déu que la gent sent a dins seu.
On hi ha religiositat popular viscuda amb senzillesa i amb profunditat l’evangelització es fa més fàcil, perquè ha començat en les formes i les manifestacions.  El Papa en la Joia de l’Evangeli acaba de dir que la religiositat popular és un lloc teològic; espai de llarga tradició a la teologia des del segle XVI.
La primera aportació de les confraries és la revalorització de la religiositat popular, i en la mesura que es dignifiquen les seves aportacions i manifestacions, també enriquirà l’evangelització i la transmissió de la fe.
Segona aportació, el manteniment de la tradició.
Moment de la Setmana Santa de Tortosa,
La idea de tradició als nostres pobles i ciutats té una gran importància. Les tradicions locals és el que fa que cada poble tingui les peculiaritats pròpies en la celebració de la Setmana Santa.  Les peculiaritats fan que la tradició sigui més forta i viscuda amb molt arrelament, i així sembla que cada poble ho viu de manera molt diferent, però està celebrant el mateix amb un to propi. Llavors allò que és propi és el més valorat en cada grup.
Després del Concili Vaticà II la tradició es va portar a la crisi. S’apostà per lo nou i es va afectar a les confraries de Setmana Santa que en molts llocs s’etiquetaven a l’antigor. Avui dia, no és així: l’actitud davant de la tradició és molt més forta. La tradició forma part de l’ànima dels pobles que fa que es valorin i siguin potenciades amb elements que les potencien.
Les tradicions són els instruments que avui dia són potents per ajudar a transmetre la fe; potser les tradicions semblen subordinada a la tradició de la fe. Quan es desvinculen les tradicions de la tradició de la transmissió de la fe, acaben essent un formalisme i missatge buit.
Avui dia hi ha gent que aposta per les tradicions que han sortit de la fe, però s’ajuden de la tradició de l’Església. És una mena de ruptura de persones que estimen molt les formes de religiositat popular, és un element molt valorat, però estan allunyats de l’Església.
La gran tasca i la importància que han de tenir les confraries és superar aquesta ruptura i unir les tradicions amb la tradició. Perquè sinó la Setmana Santa és alguna cosa buit, però són molt i molt potents en la unió del missatge.
Tercera aportació, l’art.
La devoció a les icones en el passat s’havia estès en el món cristià. La gent acabava pensant que les icones eren objectes miraculosos i per això l’emperador Lleó III va pensar que s’arribava a la superstició. Aquest emperador de Constantinoble va començar una crisi anomenada la disputa dels iconoclastes que va durar gairebé cent anys.
Avui dia la gent quan va a veure una icona no va només a veure una obra d’art; sinó també va a resar a Jesús i l’ajuda a viure la presència de la divinitat. És presència d’allò que és sagrat i adquireix força en una imatge. No ens agenollem davant un tros de fusta; sinó estem davant d’una peça d’art en la que creiem que hi ha vinculació amb Déu. El Diví es fa present en la imatge i per tant és la divinitat que pot encarnar-se en l’obra artística.
La revelació de Déu, com a revelació de bellesa pot adquirir una forma, i pot ser una figura... perquè la forma de revelació és Jesucrist. I tot això que ens ajuda a captar la forma de la bellesa de Déu que és Jesucrist és alguna cosa que ajuda a la transmissió de la fe. El tema estètic ajuda a que l’home s’enganxi per la sensació i l’experiència d’estar amb la bellesa de Déu. Aquesta és la idea que defensava Von Baltasar en el llenguatge de l’estètica de l’art. I l’art ajuda a enganxar, enganxar-se amb Déu.
En moltes processons apareix Jesús a la Creu, ell seu estimat deixeble i el romà que li clava la llança. Hans Urs Von Balthasar a la seva obra el Misteri Pascual recull aquesta escena i comenta com sempre l’artista davant una obra fa una darrera pinzellada i ja té la sensació que el que volia explicar ja està expressat. Tota la Passió de Jesús és una escena, una gran obra d’art i la darrer pinzellada és la visualització de l’amor de Déu. Segons el teòleg és el moment de la mort de Jesús amb el cop de llança. En aquest moment es produeix la revelació, la forma en la que es pot contemplar l’amor de Déu. Aquesta escena enganxa i atrapa i fa que arribi al cor, és una escena sense discursos, només la imatge  que revela el Ecce Deus. La darrera pinzellada de la mort de Déu.

Les obres d’art ajuden a percebre aquesta forma de la revelació, de l’amor, de la bellesa, de la Glòria de Déu. I probablement es fa més visible en el moment de la Passió, que és quan es veu la profunditat de l’amor de Déu. I tot això serveix per a la transmissió de la fe.