En Jordi Bertran es presenta com a portaveu i persona que va recollir la història de 400 anys de la Sang.
La Fundació de la Confraria de la Sang va néixer dels gremis dels esparters
i espardenyers en l’any d’inici del Concili de Trento. Explica un origen humil
de les persones que van fundar aquesta confraria.
La seu social va ser el temple de la Sang, però que va marxar amb el temps
al Santuari del Miracle.
Als primer anys, al 1550 hi ha constància d’una primera processó. Molt
diferent a l’actual a Tarragona i potser més similar a la de la Selva del Camp,
que eren persones que feien penitència pel carrer i es van posar organitzades i
portaven improperis i que hi havia figures bíbliques com les tres maries, així
com tota la contrareforma de Trento, que és el culte a les imatges. En aquell
moment l’Ecce Homo, el Sant Crist i la Mare de Déu van ser una revelació.
Antigament processionaven relíquies.
Des de la seva constitució la Sang tenia confraresses amb la Mare de Déu
dels Dolors i que tenien presència en les processons de rogatives al 1616. Per
tant, ja hi eren acompanyat els misteris.
La Mare de Déu a Tarragona va tenir ambivalències entre Soledat i Dolors
però vinculades sempre.
El Sant Crist sortia sempre amb calamitats i sequeres, o tots per Santa
Tecla.
Explica la destrossa de la Guerra Civil espanyola del patrimoni cultural
català. Es va anar incorporant la fusta en les imatges al segle XVII i va anar
millorant.
El crac financer de 1662 i la Guerra dels Segadors va fer mal a la Sang.
Però també va haver temps d’esplendor com va ser del 1698 a 1758 on es funden
algunes processons, una etapa d’intervenir en les confraries per part dels
corregidors que volien controlar les confraries perquè tenien un pes social
increïble sota l’empara del Decret de Nova Planta.
També d’aquella època son els rosaris a les mans, un pas més de confraria a
congregació i es va anar reorganitzant els actes.
Exposa el cas de la gran redada amb els fets de la població d’ètnia gitana
o l’origen del capità manaia, per les alabardes, era el que dirigia les manaies
( nom de la peça), per això en alguns jocs els armats son coneguts com els
alabardes.
A Tarragona els Armats són els únics personatges bíblics present, però a la
Selva es mantenen encara els personatges bíblics, les 3 maries.
Es recorda el cas d’alguns detractors contra les confraries i la Setmana
Santa com el cas d’un bisbe tarragoní, o com es va incorporar la música militar
i cívica al 1789.
En el cas de la destrucció, a part de la Guerra Civil, la Guerra del
francès va destruir gairebé tot el patrimoni religiós.
Com element notori apareix un element romàntic, nous elements estètics com
la música romàntica.
I com no, la nova etapa d’estabilitat de 1845 a 1867 sota una aureola
romàntica i amb la incorporació d’entitats també no vinculades a la Setmana
Santa que es van incorporant. Va passar
per Tarragona el gironí Josep Font Marimón que va anar definint la música
processional actual i tenia la característica que els músics amb el seus
escapularis. O un altre canvi de
misteris amb més figures, més treballades i que va portar una nova frontalitat,
però es van treure les escortes para-militars, desapareixen les cadenes, i
amaguen a les dones a les processons, o l’aparició del misteris dels “assots”
com a més característic.
Posterior a aquesta etapa al 1886 hi ha una expansió urbana de la processó,
també per culpa de les pandèmies per obrir espais.
Malgrat les etapes de regressió a la ciutat, la processó i la Sang es
mantenen i inclús són els actes públics més importants.
El segle XX hi ha una nova reciprocitat amb la Germandat de Jesús Natzarè,
la Guerra Civil espanyola va fer una destrossa i gairebé desapareix tot. Hi ha
un procés de restauració progressiva i un ascens mediàtic i central que arriba
fins el 1972. També afectada pel Concili Vaticà II i pel poc suport municipal
que posa pegues com per exemple suprimir la cera. Hi ha una revifalla des de finals del 1970
fins a l’actual i caldria analitzar el moment post-pandèmic.
