dilluns, d’agost 21, 2017

La destrucció del convent de la Inmacula Concepció (plaça Santa Teresa). L'estiu negre de Mataró 1936. VI

Fa uns anys l'Ajuntament de Mataró va remodelar la Plaça de les Tereses, va millorar la urbanització d'aquesta peça del centre de la ciutat. Una plaça que es punt de connexió amb les línies d'autobús de les persones que accedeixen al centre o volen anar a d'altres ciutats, hi ha un dels aparcaments soterrats, una plaça interior i és la connexió de diferents eixos comercials cap a la plaça Cuba, el carrer Sant Benet o cap a la Riera o la plaça Santa Anna.

Aquesta plaça però no sempre ha estat així. En el passat abans de l'estiu negre de Mataró, hi havia un convent de carmelites descalces, molt austeres i conegudes a la ciutat com el convent de Santa Teresa. A prop seu hi havia un altre convent, els de Sant Benet.

Actualment es diu plaça de Santa Teresa, però durant el franquisme es va anomenar Plaza de los Caidos i durant la Guerra Civil tenia el nom de plaça 19 de juliol en commemoració a l'inici de la revolució i fracàs del cop d'estat militar a la ciutat. Però com van ser els darrers moments d'aquest convent i la seva relació amb l'estiu negre del 36 en el context de persecució religiosa?


El Monestir de la Inmaculada Concepció de les Carmelites descalces

El convent de Santa Teresa, des de l'hort i la capella de Sant Roc.
Dibuix de Marià Ribas
Mataró va començar a créixer al s.XVII i XVIII fora de muralles i es van crear convents nous: dos de monges de clausura i un de frares caputxins.

Un d’ells era el  monestir de la Inmaculada  Concepció de les carmelites descalces, conegut popularment com el convent de les Tereses.

Aquest convent fora de ciutat oferia una font per anar a buscar aigua on hi havia una fornícula amb la imatge de Santa de Teresa, que després donaria nom al carrer que connectava amb el monestir.
Amb el creixement de carrers com el de Montserrat i el de Sant Benet aviat va quedar encerclat. Això li va donar un ambient familiar i de bon veïnatge. A més aquest convent era tot serenor, tranquil·litat, tal i com subscriu en Marià Ribas i han explicat algunes fonts orals.  També aquesta comunitat estava composada per moltes religioses filles de Mataró.

Des de principis del s.XIX moltes famílies de la burgesia industrial i famílies propietàries amb recursos tenien alguna de les seves filles allà. Això va fer que popularmanet també se l'anomés com el convent de les monges riques, en comparació a les religioses del monestir de l'Assumpció de Maria, anomenat de es Caputxines. Aquesta etiqueta va ser fins ben entrat el segle XX i inclús després de la Guerra fins a l'arribada del Concili Vaticà II.
Val a dir, que també hi havia una certa pressió sobre aquesta peça urbanística abans del 36, tal i com es recull en algunes expressions recollides al 1938.

 La purga contra con el convent de les Carmelites, Santa Teresa

L'església del convent estava ben ornamentada. Les monges carmelites estaven preparant-se feia dies per a la festivitat de Sant Elies, que era el 20 de  juliol. Un Sant relacionat amb la paraula de Déu i el Mont Carmelo. Segons s'ha explicat era una de les festes més importants per tant estaven preparant els millors ornaments i totes les peces antigues del convent per a la mateixa.
El 19 de juliol van arribar veus al convent que un grup de milicians i molts exaltats estaven calant foc al convent de les Caputxines i tot apuntava que després anirien per l'església del convent de les carmelites. Aquells dies s'estava calant foc a tot el patrimoni religiós de la ciutat i saquejant totes les esglésies. Sant Martí i Miquel de Mata, així com el convent de Sant Benet serien les pròximes dianes, mentre que el Convent de les Caputxines, la Basílica de Santa Maria, Sant Josep, Sant Simó...ja havien rebut saqueig, amuntegament i incendi.
Diuen les fonts orals que ràpidament va començar a congregar-se molta gent al voltant del convent. Eren prop de les 3 del matí.  Tot i que dos anys després s'explicà en un procés que el grup impulsor de milicians eren de la FAI de Badalona que van venir expressament a incendiar el convent, hi havia nombroses persones conegudes de la ciutat que estaven impulsant la purga ( diuen).
Dibuix de l'entrada a l'església. Marià Ribas.
Aquell grup de persones van obligar a les 19  monges a abandonar el convent. No els hi van donar temps per a recollir les seves pertinences personals. 
Explica en Màrià Ribas que algunes d'elles van recordar les paraules de Santa Teresa de Jesús, caminemos hasta el cielo monjas del Carmelo. Tement-se el pitjor i sent molt poc coneixedores del que havia passat a la ciutat els dies abans o al país.
Val a dir, que la sortida de les monges va ser sense cap tipus d'agressió ni violencia cap a elles, les quals no van oferir el mínim de resistència cap a les persones que les feien fora.
Mentre les monges s'allunyaven a peu del convent ràpidament el convent va ser  ocupat i van començar a saquejar-lo mentre baixava gent amb feixos de llenya pel carrer Sant Rafael.
Davant el públic expectant per veure la crema del convent, van aparèixer algunes dones disfressades de monges i un home de capellà amb la indumentària que va trobar a la sagristia. Diuen que van començar a mofar-se de tothom que hi havia allà, com subscriu el mateix Ribàs era una mena de festa dantesca. Una de les fonts orals de la ciutat explica que una de les dones etzibava  mentre s'aixecava els hàbits " mira què putes que són" i jugant amb l'home vestit de capellà,  " mireu si una estava embaraçada i tot" mentre gesticulava com si ho estigués. Inclós diuen que una d'elles explicava que hi havia cossos de nens morts, que eren els fills "d'aquestes putes" amb els maristes de Sant Josep. 
També dues fonts han explicat que alguna persona va profanar les tombes i va treure un dels cosos i accentuat l'argument de l'altra dona que deia que estava embarassada i mofant-se ( però no han volgut aprofundir en aquest relat final).
"Plaça dels Caiguts" anys 50. Font: particular.

La mateixa font ha explicat que inclús que durant el saqueig previ alguna persona va intentar profanar una de les tombes per intentar treure algun cos per enfotre's mentre cridava " on està el vostre el cel".
Al'estona el foc ja estaba ben viu. El convent cremava i la purga es va dirigir cap el convent de les monges de Sant Benet, que ha arribat als nostres dies davant dels antics jutjats, per continuar amb la destrucció i eliminar tota presencia religiosa a la ciutat.
Dies després l'Ajuntament de Mataró acordaría l'enderrocament del Convent, el qual va resistir força bé el foc atès els solids fonaments i l'estructura del mateix, i el 23 d'agost un grup de 23 treballadors van començar a enderrocar tot els convent per tal de començar la construcción de la plaça del 19 de juliol.  Aquells operaris van trobar documentació diversa al convent encara, així com uns béns de l’Estat on quedaven clares les propietats de terres, que van ser lliurades a l’Ajuntament. L’Alcalde va fer una felicitació pública d'aquells homes.
La inspecció prèvia a la destrucció final
Abans del 23 d'agost, però el Comitè Local  Antifeixista va permetre a Marià Ribas com a membre del Comitè de Patrimoni visitar l'edifici. Aquest exposa, tal i com subscriu en publicacions posteriors del Museu Arxiu de Santa Maria, que el convent era molt rígid i sòlid. En destacava unes peces   patrimonials importants, així com una gran pintura de Sant Josep del mateix Viladomat, important mobiliari, més de 350 relíquies de sants, caixes de núvies gòtiques, una carta original i una túnica utilitzada per Santa Teresa de Jesús, importants pintures, un gran altar major i un magnífic claustre.  Aquesta riquesa patrimonial però, no era contrària a la vida tan austera i de recollida que tenien aquelles monges explica.
La comissió de responsabilitats contra la turba i excuses de la FAI.
A Mataró, com arreu del país, hi havia una sèrie de conflictes entre els grups d'exaltats dirigits per la FAI-CNT, milícies i d'altres grups i la poca operativitat de la Generalitat per a controlar els descontrolats.

En ple estiu del 1936 i els mesos posteriors hi havia escrits, com els de Joan Peiró al LLibertat, (diari de Mataró) que demanaven mantenir la revolució però fugir de la barbàrie descontrolada. També hi havia una pressió de polítics moderats com els d'Unió Democràtica de Catalunya, membres hereus de la LLiga Regionalita i inclús algunes persones d'Esquerra Republicana que no els agradava el descontrol, les purgues ni els atacs sistemàtics i assassinats contra religiosos. 
Almenys això és el que s'ha explicat, tot i que també hi ha altres fonts que indiquen que no van saber reaccionar davant l'agilitat del Front Popular, dels comitès antifeixistes, l'organització de la CNT- FAI i les seves milícies que tenien censos de temples i convents. Altres fonts que diuen que hi havia una gran pressió internacional per a que la Generalitat donés un to de serietat davant els fets i obrís causes; i inclús alguna font més conservadora que subscriu que la Generalitat en el fons no volia controlar els descontrolats els primers mesos i quan va voler reaccionar la musculatura i força d'algunes milícies era molt forta, essent en el fons aliats en moments convulsos.


Sigui el que sigui, el 28 de febrer de 1938 la Generalitat de Catalunya va  obrir una comissió de responsabilitats a Barcelona per aclarar què va passar en aquell convent.
Vistes a la plaça de les Tereses abans del juliol de 1936. Font: grup "Yo también tengo mi foto antigua de Mataró"

En els informes que va facilitar el Front Popular a la Comissió, se subscriu que hi va haver una turba la nit del 19 al 20 de juliol de 1936 quan es va incendiar el convent. Segons diu, eren gent d’altres municipis els impulsors i no gent de Mataró. També es reconeix que  els terrenys que ocupava el convent eren desitjats des de feia temps, com a mínim més de 20 anys per la ciutat.

Una de les persones que va participar va ser el milicià de la FAI Miquel Corney. Aquest va dir que es van sentir trets des de l’interior del convent i inclús de metralleta de les monges caps els milicians. Pere Franco, un exconseller del Front Popular, també va reconèixer aquests fets i va dir que es van fer des de l’interior perquè havien impactat als edificis del costat, ara bé, deia que ara ja eren visibles…

Per corroborar aquesta versió es va consultar a persones que van ser testimonis. Na Mercè i Catarina Daviu, veïnes del carrer de Francesc Layret 2. Ambdues van negar aquestes declaracions rotundament. Van dir que la turba va fer marxar les monges i que ho van fer amb molta correcció i sense cap resistència de les mateixes. Van dir que l’objectiu inicial era cremar l’esglesia per part de la turba, segons deien.

Un altre veí, Antoni Ricardi, veí del davant del convent va negar cap tret i va corraborar la versió de les veïnes Daviu.

Tot apunta que tant el milicià de la FAI com l'exconseller Pere Franco volien justificar la intervenció que s'havia fet, que també tenia un rerefons urbanístic i de persecució religiosa en  la crema del convent, però que va ser desmentida per part dels veïns. També va corroborar que malgrat la mofa posterior i l'espectacle dantesc per part d'alguns exaltats, el desallotjament de les religioses va ser molt diferent al d'altres convents d'arreu del país amb tristos finals.

Les carmelites avui a Mataró, testimoni viu de fe.
Gemanes carmelites de Mataró a l'actualitat. Font: comunitat
La Comunitat religiosa carmelitat de Mataró després de marxar del convent va viure dispersa durant els 3 anys de la Guerra Civil, però com apunten les mateixes religioses, es van reagrupar de seguida i van viure unides afectivament per la sol·licitud de la mare priora Maria Francisca de Jesús Cricificat Millet i Cunill, la qual va morir a Mataró l'any 1973. Així van estar vivint en comunitat en una casa del carrer de Barcelona. 
L'any 1950-51, després de la celebració dels tres-cents aniversari d'aquesta comunitat a Mataró, el mataroní Magí Raventós i na Teresa Espona, pares de la germana Carme del Sagrat cor, van oferir uns terrenys a Can Torner per a fer de nou el monestir al veïnat de Cirera.  Es va construir un nou monestir , el de la Immaculada Concepció,  inspirat en els propis de l'Ordre Carmelità del s. XVI-XVII i amb un gran accent reinaxentista. Tot un exemple viu de continuïtat i d'exemple actual de testimonis de fe. Un convent que al 2017 és viu i íntegre.