 |
| Los cien mil hijos de San Luís creuant el Bidasoa, gravat de l'època |
Aquests dies se celebra el dos-cents aniversari de la construcció del cementiri dels caputxins de Mataró. Són nombrosos els actes que s'organitzen amb aquest motiu i els textos i relats que apareixen sobre aquests dos segles a la ciutat.
De fet en aquest blog sovint s'ha parlat d'actes importants que han tingut com objecte el cementiri com va ser el cartell de Setmana Santa amb el Sant Crist de la Bona Mor, el culte que es fa, el Via Crucis, la història dels Caputxins, l'assassinat del Beat Josep Samsó...
En aquesta ocasió però, hem volgut donar un nou accent en primera persona. Per aquest motiu reproduïm el relat del comandant francès Adolphe de Bourgoing que entre aproximadament a 1823 va estar a Mataró i va escriure en els anys posteriors a l'abandonament del convent per part de la comunitat religiosa i la construcció del cementiri.
En aquest any de 1823 les tropes franceses van estar a Mataró, ja que van ser enviades per França sota les ordes de Luís Antonio de Borbón Duc d'Angulema, per donar suport a Ferran VII i posà fi a l'anomenat trienni liberal.
Després de la intervenció militar a Espanya Ferran VII va instaurar l'absolutisme en l'anomenada Dècada Ominosa.
Ací teniu el text d'aquell comandant que com el petit príncep intenta explicar què es troba allà, i explica les obres que van fer.
---------------------
És costum dels espanyols no posar els morts en forats excavats a terra. Al voltant de les parets dels camps dedicats a cementiri, hi ha uns panteons exteriors plens de recintes en els quals es col·loquen els taüts que se segellen amb maçoneria. Els sapadors van haver de demolir el cementiri, i cada cop de pic deixava al descobert taüts ricament adornats, un luxe propi dels espanyols, cobrir de vellut negre i rics teixits el darrer vestit dels morts. Es va haver d’obrir una rasa ampla i profunda per posar aquestes restes. Hi havia un capellà per beneir-les, perquè el capellà, que rep el cristià a l’entrada de la vida, té la missió d’acompanyar l’home a les portes de la mort i ser present si es desplacen les cendres, en cas de moure-les del seu darrer refugi.
 |
| Zona nord el cementiri. Foto actual |
Cap habitant de la ciutat no estava present en aquesta tenebrosa cerimònia. Vet aquí com és de fràgil la memòria del cor de l’home, i com els morts s’obliden tan aviat! Només hi havia un home d’edat i una dona jove, tristos i silenciosos, asseguts en el tronc d’un arbre que formava una palissada. Quan els sapadors s’actostaven a un lloc ben conegut pels dos espanyols, l’ancià els va pregar de demolir lentament el nínxol que els va indicar.
Cada cop de destral feia bategar els sentiments d’aquest cor que el gel de l’edat encara no havia apaga. Finalment, va trobar l’objecte de la seva recerca! Era el taüt d’un nen. El vell el va posar sota del seu abric, va agafar la mà a la jove, i va sortir portant la seva preciosa càrrega. [...]
 |
| Entrada del cementiri per l'àntic convent. Foto actual |
La nit del dia en què havíem començat a fortificar el convent de Caputxins, vàrem veure a la vora del rierol de la petita vall, al peu de dues palmeres que s’aixequen a l’aire, dretes i immòbils, una làpida amb la terra acabada de remoure. Vàrem veure com s’hi acostava el vell, la noia jove i el capellà del cementiri. Havien encomanat a la terra, allà, prop d’ells, davant dels seus ulls, el taüt del seu pobre fill. Amb les oracions, el sacerdot consagrava i beneïa, amb una branqueta de boix, aquest refugi que havia triat l’avi! La guerra ja no pot pertorbar les cendres d’aquest nen! Aquests espanyols piadosos ja podran sempre vetllar-lo i resar en pau a la seva tomba!
[Text extret de L’Espagne: souvenirs de 1823 et de 1833 del comandant Adolphe de Bourgoing; traducció de Francesc Costa]
