Sant Martí de Mata i la diada del Sant

 



L'11 de novembre l'Església Catòlica  i arreu de Catalunya se celebra la festivitat de Sant Martí. 

La presència, tradició, llegenda i veneració a aquest Sant  a Catalunya ve des de temps immemorials.  Va ser el primer Sant no màrtir després de la pau de Constantí i dels inicis de l'Església. Va ser soldat, bisbe, monjo i va representar un nou model de santedat a l'Edat Mitjana. 


Se li atorga culturalment la llegenda de l'Arc de Sant Martí, va ser patró dels militars catalans i la cavalleria -abans que Sant Jaume i Sant  Jordi - , també l'estiuet característic del novembre, l'origen d'alguns conceptes com capella o capellà entre molts altres elements. 


També avui dia, existeix una trentena llarga de pobles i municipis amb el topònim Sant Martí, i arreu de tot Catalunya hi ha ermites i esglésies dedicades a aquest Sant. Com exemple només a la Diòcesis de Girona hi ha 42 esglésies parroquials i 10 ermites. 


Avui dia és patró  dels cavallers, mendicants, bestiari i objectors de consciència. 


Un Sant molt complert, ple de llegendes i miracles.

 

A més, a Mataró hi ha una  ermita preromànica encara activa dedicada a aquest Sant, és Sant Martí de Mata. Una ermita que també és part de la història pròpia de Catalunya i de Mataró.

Coneixem una mica l'ermita i la vida del Sant. 


 Sant Martí de Mata

 

Detalls i vistes de l'ermita

L'ermita de Sant Martí de Matar és una capella rural aixecada als inicis de l'Edat mitjana que va fer funcions de parròquia del veïnat de Mata,  entesa com sufrgània de la parròquia de Santa Maria d'Alarona. A nivell civil estava inclosa dins el terme del Castell de Mataró, terme que incloïa també les parròquies de LLavaneres, Sant Vicenç de Montals i Caldes d'Estrac. 

 

 Està ubicada a la zona de Mata, entre Valldeix i Sant Andreu de LLavaneres  i és un petit edifici de planta rectangular de poc més de 13 metres de llarg i 6,5 d'amplada, protegida a la part principal per tres contraforts i teulada a dues aigües. 


 És una església molt antiga, per les seves característiques sembla de finals del segle IX o principis del X.   Avui dia encara es manté viva i activa  malgrat haver ser atacada, haver-se quedat sense sostre a principis del segle passat cremada i espoliada  a la Guerra Civil espanyola.  Coneixem una mica el seu naixement i importància. 

 

Iluro  o Alarona zona fronteresa entre sarraïns i gironins/francs.

Cau el vespre des de Sant Martí de Mata.

 

Després de la conquesta dels sarraïns de la Península Ibèrica (any 711), els reis francs del nord varen conquerir per a l’Imperi Carolingi les terres de l’actual Catalunya Vella. Llavors els francs van dividir el territori en comtats. L’actual comarca del Maresme estava dividida entre els comtats de Girona i Barcelona, essent la frontera natural la Riera de Caldes d’Estrac, que pujava per la carena fins al Turó del Montalt.


La part marítima dels comtats era una zona de difícil protecció, de manera que estava molt indefensa davant dels atacs pirates que venien per mar. Aquesta perillositat, unit al fet que el Maresme quedava fora de les principals rutes de comunicació, que passaven pel Vallès, van fer que la zona de la ciutat romana d’Iluro quedés abandonada, i la ciutat es convertís en un camp de ruïnes. La població s’havia retirat als vessants de les muntanyes, donant origen a les poblacions d’Argentona, Òrrius, Dosrius, Mata, Llavaneres, etc.


A partir del segle IX i X es farà un gran esforç per poblar de nou la zona i es construeixen ermites i parròquies amb advocacions de Sants francs. En el cas de Mataró hi ha la constància de Sant Martí a Mata i de Sant Sadurní a Valldeix, qui eren patrons de francs i aquitans. També és d’aquell moment l’església de Sant Martí d’Argentona, situada a l’actual veïnat de Can Martí de la Pujada, església documentada l’any 875. 

  

La població mataronina de l'època.

Façana Sant Martí de Mata

Al s. X quan es parla dels termes de Mataró en documents de l'època es menciona la vil·la de Valldeix, que és dins dels termes d'Alarona (una variant del nom d'Iluro), així com el  de Mata.  Això vol dir que eren les zones poblades del moment i amb uns nuclis importants de població.  


L’antic nucli d’Alarona deuria quedar abandonat, degut a la seva proximitat amb la costa. Només va quedar dempeus l’església de Santa Maria, que pel fet d’estar enmig de les ruïnes antigues va ser coneguda com a Santa Maria de “Civitas Fracta”, és a dir de la “Ciutat trencada”. No queda clar quan i com s’abandona l’antiga Alarona. Podia ser un abandó puntual, fruit d’alguna atac sarraí, o bé un abandó lent i gradual. En tot cas, el nom d’Alarona no es va recuperar mai més, quedant substituït al segle XI per Civitas Fracta i després al segle XIV per Mataró. Llegiu aquí el text els sarraïns assolen Mataró.

 


Les dues parròquies de Mataró?

Amb la recomposició administrativa del territori català, la zona es dividirà en bisbats i comtats, i a nivell més petit en castells i parròquies. La primera parròquia documentada al Maresme és precisament Santa Maria d’Alarona, esmentada l’any 1008, però de ben segur molt més antiga, potser d’època romana.


A nivell civil, com s’ha dit, Alarona estava ubicada dins el terme del Castell de Mata, esmentat per primer cop l’any 1031) anomenat a partir del 1098 com a Castell de Mataró. Aquest castell era un terme administratiu que tenia unes fronteres que anaven de la riera de Caldes d’Estrac fins al Torrent de Can Boada i de la serra que separa Dosrius de Mataró fins al mar. Tenia una torre de vigilància ubicada al Turó d’Onofre Arnau, que amb el temps s’ampliaria i esdevindria la fortalesa del castell de Mataró, però per desgràcia avui en dia no en queda ni rastre.


Els senyors feudals del castell de Mata/Mataró eren la família Castellvell, que vivien al Castellvell de Rosanes, vora Martorell. Des d’allí enviaven castlans i cavallers perquè vigilessin Mataró i tinguessin cura dels seus habitants, a part de recaptar els seus impostos. Com que el terme del castell era molt gran, no n’hi havia prou amb una sola parròquia situada al baix a mar, ja que quedava allunyada de la població de la muntanya. És per això que a partir del segle XI es funden altres parròquies al terme del castell, que s’escindiran de l’antic terme parroquial d’Alarona. Neixen així les parròquies de Sant Andreu de Llavaneres, documentada per primer cop l’any 1058, la parròquia de Sant Martí de Mata, la parròquia de Sant Vicenç de Montalt, essent la última la de Santa Maria de Caldes d’Estrac, de l’any 1230.


La parròquia de Sant Martí de Mata no queda gaire clar quan s’erigeix. L’església és molt antiga, dels segles IX o X, i que a l’any 1096 se li fan donacions pietoses. Però com a parròquia no apareix fins a finals del segle XIII, i sempre depenent de la parròquia principal de santa Maria de Mataró. Al segle XIV queda clar que Sant Martí de Mata consta que té capellà propi i gaudeix de baptisteri i de cementiri.


L'ermita de Sant Martí i Sant Miquel de Mata.


Sant Miquel de Mata

Al segle XIV, doncs, la parròquia de Sant Martí ja era sufragània de Santa Maria. L’edifici va tenir una important reforma al voltant de 1.581; tres anys després, el 1584 es va construir un retaule al seu interior.

 

Fou al segle XVI quan es reformà l’antiga església de Sant Miquel de Mata, situada més avall de la de Sant Martí. L’església de Sant Miquel apareix documentada l’any 1065, quan rep donacions d’un canonge de Barcelona, per tant deuria ser molt antiga. Però deuria ser una església de dimensions bastant reduïdes, per la qual cosa els habitants del veïnat de Mata decidiren ampliar-la i edificar-la de nou en estil gòtic. Es va nomenar un conjunt de persones per dirigir les obres, els cultes i també les festes. Un cop acabada la reforma de l’església, es va dedicar als sants Martí i Miquel, i d’aquesta manera agafà la titularitat de l’antiga capella de dalt. El nucli de la parròquia (amb el baptisteri i el cementiri) passarien de Sant Martí a Sant Miquel. Veieu aquí imatges actuals de Sant Miquel de Mata.

 

A Sant Miquel de Mata es construí, l’any 1553, un gran retaule de fusta policromada, que tenia en el seu centre les imatges de Sant Martí i Sant Miquel. Va ser l’escultor Gabriel de Brusel·les, i l’any 1569 el pintor Ramon Puig de Barcelona daurà el retaule i pintà uns plafons amb escenes de la vida de Sant Martí. A la part superior del retaule hi havia una imatge de la Mare de Déu, que a finals dels segle XIX va ser anomenada Santa Maria d’Alarona. Llegiu aquí el text de la Mare de Déu de Mataró.


La destrucció de Sant Martí

Retaule de Sant Martí dibuixat per Marià Ribas.


A principis del segle XX l'ermita de Sant Martí tenia un estat certament deplorable segons diferents fonts.  La teulada s'havia enfonsat i l'altar estava molt descuidat. A més algunes parets perillaven i estaven a punt d'ensorrar-se.  Gràcies al veïnat, a l'Agrupació Científico Excursionista de Mataró i a la família Schleicher -que eren els propietaris legals de l'ermita- es va aconseguir restaurar el retaule i la mateixa ermita al 1933. 

 

Malauradament a l'estiu negre de Mataró el 1936, només tres anys després, el retaule i les imatges antigues de Mataró van ser cremades.   Van ser mesos complicats a la ciutat i gran part del patrimoni religiós va ser cremats o destruït. 

 

Passats ens anys durs de la Guerra i postguerra, l'any 1955 es va abordar la reconstrucció de l'ermita.  Es van refer les parets, el paviment i també la teulada.   Gràcies als estudis de Marià Ribas se sap que també hi havia un cementiri a tocar, però només es va poder documentar.  També durant aquells anys va agafar impuls tant aquesta ermita com la de Sant Miquel, ja que molta gent era batejada allà, era una diada notable el seu aplec i es va recuperar el culte en les mateixes fins als nostres dies. 

 

La descoberta de Sant Miquel

Camí d'accés a Sant Martó prop de Can Flaquer. Camí de Lorita.

L'any 2020 una pandèmia mundial va assotar la població. A Catalunya es va confinar la població durant mesos. Amb el desconfinament la gent optava per anar a fer esport, caminar o anar a la muntanya. Molts mataronins ja coneixien Mata, Can Bruguera i d'altres indrets. Com no es podia sortir, inicialment, del municipi o adjacent, molta població aprofitava per anar a caminar fins a Sant Martí. 

 

En aquest moment nous excursionistes, caminants i d'altres persones van descobrir que hi havia una joia prerromànica encara d'empeus dedica a Sant Martí. Una joia que és una petjada de la història de Mataró, de tots i totes, i cal explicar i conservar.


 

 La història de Sant Martí a Catalunya

Vitrall de Sant Martí a Sant Martí de Tours (França)

L'11 de novembre l'Església Catòlica  i arreu de Catalunya se celebra la festivitat de Sant Martí. 

La presència, tradició, llegenda i veneració a aquest Sant  a Catalunya ve des de temps immemorials.  Va ser el primer Sant no màrtir després de la pau de Constantí i dels inicis de l'Església. Va ser soldat, bisbe, monjo i va representar un nou model de santedat a l'Edat Mitjana. 


Se li atorga culturalment la llegenda de l'Arc de Sant Martí, va ser patró dels militars catalans i la cavalleria -abans que Sant Jaume i Sant  Jordi - , també l'estiuet característic del novembre, l'origen d'alguns conceptes com capella o capellà entre molts altres elements. 


També avui dia, existeix una trentena llarga de pobles i municipis amb el topònim Sant Martí, i arreu de tot Catalunya hi ha ermites i esglésies dedicades a aquest Sant. Com exemple només a la Diòcesis de Girona hi ha 42 esglésies parroquials i 10 ermites. 


Avui dia és patró  dels cavallers, mendicants, bestiari i objectors de consciència. 


Un Sant molt complert, ple de llegendes i miracles.


El primer Sant del s.IV que no va morir martiritzat.

 

Coneixem-ho una mica. 

 Biografia  (històrica breu) de Sant Martí de Tours

Sant Martí. Font Aletelia.org

S'explica que aquest Sant, que no era pas català, va néixer a la regió de Pannònia (entre Polònia i actual Hongria) a l'any 316. Diu l'hagiografia que era fill d'un militar romà i per això li va posar el nom de Martinus en honor al déu romà de la guerra, Mart.


Els seus pares van traslladar-se a la ciutat de Pàvia (actual Itàlia) i allà amb quinze anys va entrar a formar part de l'exèrcit romà. 


Va entrar diferents cops en combat i a l'any 356 va demanar poder abandonar l'exèrcit perquè no volia vessar més sang de cap persona. 


Es va unir als deixebles d'Hilari de Poitiers (França). Allà va tornar al seu poble natal i va estar un temps vivint en un monestir prop de Gènova. 


Al seu retorn a Poitiers amb Hilari, aquest el va nomenar diaca i presbiter.  Va iniciar una vida religiosa i va impulsar el primer monestir conegut d'Europa a Ligugé. 


A l'any 371 va ser nomenat Bisbe de Tous i la seva vida pastoral es va caracteritzar per l'evangelització i el combat contra els costums pagans.  Malgrat això va voler intercedir per poder salvar el maniqueisme de Priscilià qui va ser finalment executat per l'emperador Magno Climent Màxim. 


Va viatjar molt per diferents regions  i va fundar una comunitat denominada Maius Monasteium d'on van sorgir uns 80 deixebles que van acabar essent bisbes.


Basílica de Sant Martí de Tours actualitat. 
Va morir a Candes el 8 de novembre de l'any 397.  El dia 11 de novembre va ser portat a Tours.  Arrel d'aquí es va conèixer com Sant Martí de Tours, passant a ser el primer Sant de la incipient Església que no havia estat martiritzat. 

Sulpici Sever, qui va conèixer els Sant en la seva darrera etapa de la vida es va dedicar a recollir la seva extensa biografia.  En va destacar sobretot la humilitat, la senzillesa i l'amor per als altres. 


Al seu sepulcre es va construir una capella i amb el temps una Basílica. Aquesta va ser destruïda en dues ocasions i l'any 1925 es va inaugurar la nova. 


La influència de Sant Martí a Catalunya de la mà dels francs


Sant Martí del Canigó. Font: Tornaveu.cat
Amb el temps Sant Martí va tenir una gran accepció entre els militars i en el món de la cavalleria.  Els francs el van acollir com a patró i Sant protector i s'emparaven a ell sempre abans de cada batalla.

En temps de Carlemany, molts soldats francs van ajudar a fer fora als sarraïns de l'actual Catalunya, sobretot al s. XVIII.  


Les conquestes dels francs i l'advocació a aquest Sant, feia que s'anessin construint ermites als turons més emblemàtics i s'expliqués la vida i llegenda del Sant.  


Els francs eren molt coneixedors que construir temples i ermites era una bona campanya i propaganda a l'èpocaPer aquest motiu hi ha nombroses ermites i temples dedicades a aquest Sant tant a Catalunya com a França.  Es calcula que a l'actualitat, aquest patró de França, té més de 3.500 centres de culte. 


També hi havia molts gremis professionals i artesanals que tenien a San Martí com a patró. 


La fama i tradició protectora de Sant Martí arribà a Catalunya fins el s.XIV quan la cavalleria catalana el va anar desplaçant per Sant Jordi. 


Amb el temps atès la llegenda que l'envolta va anar passant a ser patró del bestiari de ferradura i dels gansos, ferrers, moliners, gent mendicant i pobre, també dels objectius de consciència i persones que fomenten la cultura de la pau.


La tradició i les llegendes van arrelar amb força a Catalunya i tota la cultura popular i el costumari en va assumir i fer seu l'herència del Sant, inclòs assignant fenòmens meteorològics. 


Ermita de Sant Martí de Mata. Foto el dia del Sant 11/11/2020 


Les llegendes del Sant


De soldat a foment de la pau

Sant Martí va demanar poder marxar de l'exèrcit abans de la  batalla de Worms. Això va fer que fos titllat de covard. Davant aquesta ofensa va demanar al seu cap que ell volia anar al capdavant sense armament ni escut.   Diu la tradició o la llegenda, que els bàrbars assabentats que els romans anirien desarmats tan segurs de la victòria van demanar a trenc d'alba de l'endemà la pau. 


El Sant i els  gansos

Una de les altres virtuts assignades al Sant va ser la seva humilitat. Diuen que quan se li va proposar ser el Bisbe de Tours no va acceptar. Molta gent el va anar a buscar per intentar convèncer-lo, però ell insistia que era un de més. Es va amagar i diu que un grup de gansos del corral on s'amagava el va delatar amb la seva clava per a que les autoritats eclesiàstiques el trobessin. 


La tradició diu que els gansos van provocar que fos bisbe. Amb el temps a regions d'Europa on l'11 de novembre es rosteixen els gansos com a plat típic.  També hi ha moltes dites vinculades als temps de bonances amb relació a les matances dels porcs.


L'Arc de Sant Martí, la gelada i l'estiueig de novembre. 

Sant Martí del Greco.
 Una de les llegendes més famosos de Sant Martí va passar quan encara esa soldat romà a l'any 337. Estava prop de la porta de la ciutat d'Amiens quan es va trobar una persona gairebé nua  i mendicant. El Sant es va dirigir i va tallar amb la seva espasa la meitat de la capa i li va oferir. No li va donar tota la capa perquè pertanyia a l'exèrcit de Roma i per tant no va ser tampoc cap provocació. 

A la nit, descansant, va somiar i se li va aparèixer Jesucrist vestit amb la mitja capa de la persona mendicant i voltat d'una munió d'àngels.


Aquest moment és el que s'ha recollit al llarg de la història de l'art com a iconografia quan es representa el Sant. També es representa en tant que Bisbe. 


La devoció al Sant a Catalunya va fer que se li atribuís l'estiueig de Sant Martí i l'Arc de Sant Martí. 


El temps de millora temperatura entre el principis de novembre i l'hivern i la coincidència amb el dia del Sant i la seva llegenda, fa que sigui anemenat així. 


També, el fenomen de l'Arc de Sant Martí, que sorgeix després d'una pluja intensa i un ambient sec.   


Biblioteca Antoni Comas amb el fons Arc de Sant Martí font: pinterest.es
El costumari català de Joan Amades diu que hi ha diferents accepcions. 


La primera parla d'una suposada estada de Sant Martí en una masia de Catalunya, prop de Barcelona, on va passar les primeres fredorades de l'hivern. Al sortir i sentir les queixes de l'home de camp sobre com aquestes feien mal a les plantacions i als planters, el Sant com a mostra de gratitud per la hospitalitat va fer més suau el temps per a ajudar al cultiu. 


Una altra, i més estesa és la que s'ha dit més amunt amb relació quan el Sant divideix la seva capa per ajudar a la persona tremolant de fred i a la nit se li va aparèixer Jesucrist agraint la mostra de solidaritat.

Doncs, diu la tradició catalana sobre aquest fet, que va passar al barri de Sant Martí de Barcelona i la persona que patia fred era el mateix diable amagat sota la demanda de compassió cercava que el Sant morís de fred aquell dia tan gèl·lid. LLavors Nostre Senyor va suavitzar i apaivagar la temperatura per a que fos suportable pel Sant sense abric.  Una altra tradició i llegenda. 

També la versió catalana diu que en el fet de tallar-se la cap, el Sant va mencionar el nom de Jesucrist i el cel es va obrir, el Sol va brillar i es va crear un gran Arc, el de Sant Martí.  Aquest Arc va fondre la neu, va enretirar el fred i va ajudar al captaire i el Sant.  

Sant Martí contra els sarraïns. 

 Hi ha també una altra llegenda que recull que Sant Martí va ajudar a les tropes catalanes a fer fora els sarraïns de Riudellots de la Creu. Aquest fet queda també escrit en el testament de Pere el Cerimoniós al 1370 on es diu que hi havia dues espases màgiques o de virtut, essent una la del Sant que podria haver portat el Comte Tallaferro de Besalú que la va rebre del mateix Sant en invocar-lo en la batalla contra els sarraïns. 


El motiu pel qual la capa de sant Martí va generar el mot comú ‘capella’

Pany de l'ermita de Sant Martí de Mata.
Segons recullen diferents fonts a nivell etimològic, el terme capella i capellà també provenen de la llegenda de Sant Martí. 

L'evolució històrica i el món del sentit comú van reorientant paraules i conceptes.


Segons es diu, l'origen està envoltat amb la relíquia de la capa de Sant Martí. Amb perill de fer exercicis fàcils, es comenta que l'evolució del mot va sorgir de la transformació del mot capa, que s'atribueix al temps, en diferents llengües romàniques. 


Capella deriva i prové d'un diminutiu del llatí medieval cappa, en tant que petita capa.


Es diu que es va conservar aquest tros de roba - recordem l'impuls dels francs sobre les relíquies a l'edat mitjana- i es va consagrar  un espai per a conservar-la.


Amb el temps aquest espai petit d'oració, sovint privada i annex a esglésies va anar convertint-se amb el nom de capella.  Més tard altres mots es derivarien del mateix com capellà- 


Posar ferradures a les portes


Hi ha també una llegenda vinculada al fet de posar ferradures a les portes. Hi ha qui diu que té a veure perquè el Sant ha passat per allà i ha deixat la petjada. De fet, a molts llocs on hi ha tradició o un temple dedicat a Sant Martí hi ha presència d'aquestes ferradures a portes i també darrera de les portes dels temples com la de Sant Martí d'Arenys de Munt.

Amb el temps també s'han associat amb la bona sort, espantar males persones i esperits o inclòs exvots.

Més informació:

 Dites populars

  • A cada porc li arriba el seu Sant Martí
  • A Sant Martí, iguals el dia i la nit
  • All, per què no ets fi? Perquè no em van sembrar per Sant Martí
  • Arc de Sant Martí al matí, la pluja ja és aquí
  • Una candela a Sant Martí i una altra al diable
  • Moltes més al regranyer català aquí.
  • L'ermita de Sant Martí de Mataró. 

     Església pre-romància del s.X. Patrimoni cultural de Mataró.

    Atres enllaços d'interès

    Municipis i pobles:


    Potser t'agraden aquestes entrades