Està ubicada a la zona de Mata, entre Valldeix i Sant Andreu de LLavaneres  i és un petit edifici de planta rectangular de poc més de 13 metres de llarg i 6,5 d'amplada, protegida a la part principal per tres contraforts i teulada a dues aigües. 

És una església molt antiga, per les seves característiques sembla de finals del segle IX o principis del X.   Avui dia encara es manté viva i activa  malgrat haver ser atacada, haver-se quedat sense sostre a principis del segle passat, cremada i espoliada  a la Guerra Civil espanyola.  

Després de la Guerra Civil va ser restaurada i després del confinament de la Covid-19 va ser un dels indrets escollits per famílies i passejants. Avui dia accedir-hi és pot fer a peu a través de diferents camins. 

Coneixem una mica el seu naixement i importància en la història de la ciutat de Mataró i la tradició catòlica a la comarca. 

Iluro  o Alarona zona fronteresa entre sarraïns i gironins/francs.

Cau el vespre des de Sant Martí de Mata.

Després de la conquesta dels sarraïns de la Península Ibèrica (any 711), els reis francs del nord varen conquerir per a l’Imperi Carolingi les terres de l’actual Catalunya Vella. Llavors els francs van dividir el territori en comtats. L’actual comarca del Maresme estava dividida entre els comtats de Girona i Barcelona, essent la frontera natural la Riera de Caldes d’Estrac, que pujava per la carena fins al Turó del Montalt.

La part marítima dels comtats era una zona de difícil protecció, de manera que estava molt indefensa davant dels atacs pirates que venien per mar. Aquesta perillositat, unit al fet que el Maresme quedava fora de les principals rutes de comunicació, que passaven pel Vallès, van fer que la zona de la ciutat romana d’Iluro quedés abandonada, i la ciutat es convertís en un camp de ruïnes. La població s’havia retirat als vessants de les muntanyes, donant origen a les poblacions d’Argentona, Òrrius, Dosrius, Mata, Llavaneres, etc.

A partir del segle IX i X es farà un gran esforç per poblar de nou la zona i es construeixen ermites i parròquies amb advocacions de Sants francs. En el cas de Mataró hi ha la constància de Sant Martí a Mata i de Sant Sadurní a Valldeix, qui eren patrons de francs i aquitans. També és d’aquell moment l’església de Sant Martí d’Argentona, situada a l’actual veïnat de Can Martí de la Pujada, església documentada l’any 875. 

La població mataronina de l'època.

Façana Sant Martí de Mata

Al s. X quan es parla dels termes de Mataró en documents de l'època es menciona la vil·la de Valldeix, que és dins dels termes d'Alarona (una variant del nom d'Iluro), així com el  de Mata.  Això vol dir que eren les zones poblades del moment i amb uns nuclis importants de població.  

L’antic nucli d’Alarona deuria quedar abandonat, degut a la seva proximitat amb la costa. Només va quedar dempeus l’església de Santa Maria, que pel fet d’estar enmig de les ruïnes antigues va ser coneguda com a Santa Maria de “Civitas Fracta”, és a dir de la “Ciutat trencada”. No queda clar quan i com s’abandona l’antiga Alarona. 

Podia ser un abandó puntual, fruit d’algun atac sarraí, o bé un abandó lent i gradual. En tot cas, el nom d’Alarona no es va recuperar mai més, quedant substituït al segle XI per Civitas Fracta i després al segle XIV per Mataró. Llegiu aquí el text els sarraïns assolen Mataró.

Les dues parròquies de Mataró?

Amb la recomposició administrativa del territori català, la zona es dividirà en bisbats i comtats, i a nivell més petit en castells i parròquies. La primera parròquia documentada al Maresme és precisament Santa Maria d’Alarona, esmentada l’any 1008, però de ben segur molt més antiga, potser d’època romana.

A nivell civil, com s’ha dit, Alarona estava ubicada dins el terme del Castell de Mata, esmentat per primer cop l’any 1031) anomenat a partir del 1098 com a Castell de Mataró. Aquest castell era un terme administratiu que tenia unes fronteres que anaven de la riera de Caldes d’Estrac fins al Torrent de Can Boada i de la serra que separa Dosrius de Mataró fins al mar. Tenia una torre de vigilància ubicada al Turó d’Onofre Arnau, que amb el temps s’ampliaria i esdevindria la fortalesa del castell de Mataró, però per desgràcia avui en dia no en queda ni rastre.

Els senyors feudals del castell de Mata/Mataró eren la família Castellvell, que vivien al Castellvell de Rosanes, vora Martorell. Des d’allí enviaven castlans i cavallers perquè vigilessin Mataró i tinguessin cura dels seus habitants, a part de recaptar els seus impostos. Com que el terme del castell era molt gran, no n’hi havia prou amb una sola parròquia situada al baix a mar, ja que quedava allunyada de la població de la muntanya. És per això que a partir del segle XI es funden altres parròquies al terme del castell, que s’escindiran de l’antic terme parroquial d’Alarona. Neixen així les parròquies de Sant Andreu de Llavaneres, documentada per primer cop l’any 1058, la parròquia de Sant Martí de Mata, la parròquia de Sant Vicenç de Montalt, essent la última la de Santa Maria de Caldes d’Estrac, de l’any 1230.

La parròquia de Sant Martí de Mata no queda gaire clar quan s’erigeix.  L’església és molt antiga, dels segles IX o X, i que a l’any 1096 se li fan donacions pietoses. Però com a parròquia no apareix fins a finals del segle XIII, i sempre depenent de la parròquia principal de santa Maria de Mataró. Al segle XIV queda clar que Sant Martí de Mata consta que té capellà propi i gaudeix de baptisteri i de cementiri.

Poc després s'erigí una altra església més gran i molt a prop, Sant Miquel de Mata. Llegiu aquí la seva història.