Venim de lluny, vivim present de goig i alegria.
Jordi Curcó, historiador, periodista i relator de la Setmana Santa de
Lleida.
La Setmana Santa de Lleida també és fe, també són emocions, també són fets
i transcendència.
La Passió, Mort i Resurrecció de Jesús han passat a ser una expressió de
cultural popular, d’expressió pública de la fe.
El poble amb el recolliment, la pregària, també gaudeix i parlar de Setmana
Santa és parlar de moltes coses: palmes i palmons, de rosaris de sucre, de
canalla d’estrenes, de Via Crucis, de passions, de ritus i actes sagramentals
de la fe i el misteri, del Miserere, de Saetes,
de Caramelles... parlar de manaies, de testaferros, d’armats, de jueus, de manoles i dones amb mantilla, de
portants del Sant Creu, de costaleros,
de porta-estendarts i pendons, de passos, d’art sacre al carrer, d’art,
escultors i restauradors....de campanes, matraques i tambors.. de danses i moixigaines... d’abstinència però també
de cassoleta, bunyols .... parlar de Setmana Santa és parlar del Tríduum
Pascual amb una basta extensió de cultura popular i goig dels creients i els no
creients també.
La Setmana Santa ha donat quantitat d’expressions: plorar més que una
Magdalena, per a més INRI, ja li han fet la Creu, la processó va per dins,
treure el Sant Cristo Gros, o endavant les atxes...
La Setmana Santa és com la festa del poble, del poble cristià. Que barreja fe
i religiositat popular. Arreu de pobles i ciutats, també a Lleida. I han de
continuar donant aquest missatge de religiositat i fe, sinó perdrien la seva
essència i importància.
Les processons han estat i són una bona aproximació a l’evangeli al peu del
carrer, per la convivència, per la pau...aquest és el missatge que han donar
els confrares a les processons.
Però també avui dia són un esdeveniment de cultura popular propi. Són també
un ritual social que fan viure la pertinença a un territori fins al punt que ha
arribat a ser un tret turístic que identifica pobles i ciutats com per exemple
són Cervera, Verges...
La Setmana Santa ha de tenir el seu moment a la societat. En el passat els
temps van ser tant o més complexos que els d’una societat plural, democràtica i
de dret. I en aquesta societat també necessitem el nostre dret a la
manifestació religiosa.
La Setmana Santa a Catalunya comença amb el Divendres de Dolors, malgrat el
Concili Vaticà II va canviar la dat. Des d’aquí hi ha una explosió de processons,
actes sagramentals i passos arreu.
La pietat popular és notable. S’expressen de les formes peculiars d’un
poble i la seva cultura. El Concili Vaticà II va posar de relleu que aquestes
expressions s’havien d’harmonitzar amb la litúrgia. El Pare Joan Pau II va dir
que la Pietat Popular és un veritable tresor de Déu, que té com a font la fe.
Per tant poden coexistir, es compliment i per això Benet XVI va dir que també
és una forma d’expressar de l’Església i propicien un bon encontre amb Déu
sempre tingui com a eix central la fe.
El Papa Francesc va demanar als confrares autenticitat evangèlica, i és una
veritable expressió de la funció missionera del poble de Déu. Com veure’s com s’ha
anat transmetent de generació en generació i amb una forta activitat
evangelitzadora que no es pot menysprear.
Cal ensenyar a llegir les processons i són un espai teològic a l’hora de
pensar en la nova evangelització.
Pot ser un bon camí, però els confrares han de ser curosos, seriosos i
exigents amb el missatge que es posa en el carrer, i no oblidar mai que es
parla de fe cristiana i Crist ha d’estar situat al seu lloc.
