Mantenir la tradició o crisi de portants?

Gràcies a uns materials facilitats per l'Àngel Rubio, us reproduïm aquesta petita història sobre el Cos de portants. 

Al febrer de 1966 el cos de portants del Sant Crist de la parròquia de Sant Joan i Sant Josep de Mataró aprovava un nou reglament. 

Aquest reglament era una adaptació de l'aprovat al 1928 del portants del Sant Crist de l'Agonia, any on es van refundar (tot i que a Mataró hi havia un Sant Crist de l'Agonia al s.XVII)

Entre un i altre reglament no hi havia grans diferències; però si que hi havia tot un debat de fons, qui en podia ser membre del cos de portants i com es mantenia de manera consuetudinària algunes normes i tradicions, com la de ser del ram de la fusta. 

Els portants del Sant Crist feia segles eren presents a la ciutat de Mataró. Hi ha constància documentada al 1605 amb la fundació del Sant Crist de la Puríssima Sang de Jesucrist, després amb els portants de les ànimes, els portants de Santa Maria, els portants de Sant Joan i Sant Josep, els portants del Sant Crist de l'Agonia... que van perdurar fins a la desaparició de les confraries al 1971. Tot i això, els portants es van mantenir, van continuar celebrant els Via Crucis als interiors dels temples, el Via Crucis interparroquial, participar a Sant Andreu de LLavaneres fins 1985.... i avui dia en queda encara viva la tradició amb els portants de la Confraria del Sant Crist de l'Agonia i els portants del Sant Crist de la Bona Mort. 

A l'antigor i fins als anys 60 ser portant era alguna cosa molt més enllà de ser membre d'un Cos, comportar-se com a "vertader cristià".  També era molt més enllà d'emular el portar el pes de la Santa Creu amb Nostre Senyor amb el seu cos, tradició catalana de portar el Sant Crist... també volia dir formar part d'una minoria qualificada, inclús propera a una petita elit confrare que es reproduïa generació rera generació, tal i com posen de relleu cognoms, oficis i persones en la documentació històrica. 

Formar part d'aquest Cos, era complex ja que es limitava el seu nombre ( en el cas del Sant Crist de l'Agonia a 16) havent una llista de suplents "il·limitada".   

També havien de ser únicament homes, havent en la història alguns debats com la incorporació de dones a principis dels anys noranta a Mataró i que fins i tot va suscitar alguns programes a televisió per la tensió que va generar entre uns Cossos i altres.

Tradició contra manca de persones?

La Confraria del Sant Crist de l'Agonia de la parròquia de Sant Joan i Sant Josep va funcionar com un veritable motor d'impuls de nous moviments confrares de la mà de la Inter-Confrarial a partir de 1979. Un bons exemples són el suport al naixement a la Confraria de la Soledat, a la Confraria Nostre Senyora de la Esperança, inclús a la Coronació d'Espines i el manteniment del Sant Sepulcre entre d'altres. 

Aquesta confraria va funcionar com un motor important com va ser en el seu dia la Venerable Congregació dels Dolors. 

Però amb el Cos de portants les coses van començar a canviar. 

Durant la processó de Divendres Sant de 1965 els portants del Sant Crist de l'Agonia no van esperar el seu torn, i van repetir  "el desagradable espectáculo al llegar a Santa Marí( ...) que no aguardásteis a seguir en procesión, para no cansaros". 

Aquest fet va molestar molt als portants del Sant Crist de Sant Joan i Sant Josep, sobretot per l'argument dels que no van esperar a que es donés pas per la manca de portants. 

A més, al seu empipament es va sumar el fet que un mataroní de cognom Borràs, va portar el Sant Crist sense ésser membre de la Confraria del Sant Crist de l'Agonia, i molt menys sense ésser persona del "ram de la fusta". 

Va quedar en això en una anècdota, que va molestar molt a portants, feligresos de Sant Joan i Sant Josep i al mateix rector. 

Però a l'abril de 1966 els portants del Sant Crist de Sant Joan i Sant Josep van decidir adreçar carta oberta als Cos de portants del Sant Crist de l'Agonia posant en dubte tres plantejaments: Per un costa els acusava de voler mantenir una tradició caduca que només podrien ser membres del Cos treballadors del ram de la fusta quan el sr. Borràs no era "carpintero" tot i treballar amb joguines de fusta. Un segon plantejament era com es tapava la manca, al seu entendre, de manca de portants i per això s'havia de decidir abandonar la vella tradició del Cos tancat. Un tercer era si realment els de l'Agonia no volien anar cap a un únic cos de portants, idea que per lo vist imperava en Sant Joan i Sant Josep. 

Fos el que fos, va suposar un punt d'inflexió important en el cos de portants i que va posar de manifest altra cop una petita crisi entre els diferents Cossos, com a l'antigor. Atacs al Cos de portants, una crisi de portants, canvis d'imaginari social, atac a la Confraria del Sant Crist de l'Agonia pel seu pes a les processons mataronines.... una cosa per a uns i una per a altres. 

En aquesta ocasió però, hi havia molt més de rerefons si calia obrir-se i abandonar la tradició.  Debat que va durar fins el 1971 quan van desaparèixer les processons a Mataró.