La vida, obra i beatificació del Beat Dr. Josep Samsó i
Elies, rector de Santa Maria és prou coneguda actualment a la ciutat; però van
haver-hi altres màrtirs fills de Mataró dels quals poc se sap, poc s’ha dit, o
han estat oblidats per la interpretació dels fets de la persecució religiosa
que va sacsejar Catalunya a l’estiu negre el 1936, o han estat considerats per les seves congregacions però no pas de la seva ciutat natal.
A continuació fen menció dels altres màrtirs beatificats de fills de
Mataró. En aquest relat tractarem només el d'Alexandre Planas " el sord" i el monjo de Montserrat Emilià Maria dels diferents que hi ha.
El Beat Alexandre ( Alejandro) Planas Saurí
 |
| Dibuix: Hagiopèdia. |
Atès el seu problema d’audició no va poder professar com a salesià, tot i
que no li va faltar voluntat i molta dedicació per arribar a tenir una vida de
religiós. Es diu que va fer els vots privadament per la seva profunda fe
catòlica.
El 1905 va entrar com a treballador del seminari salesià a indicacions dels
seus pares que eren venedors de Sant Vicenç dels Horts i portava una vida de
pietat i atenta sempre a les necessitats de la resta de religiosos, participant
de la formació i la vida en comunitat. Allà feia també tasques de manteniment,
vigilant i treballava també en una fàbrica de maons. Es diu d’ell que era molt
hàbil amb els jocs de mans, motiu pel qual els menuts de la zona li tenien molta
estima.
A l’esclat de la Guerra Civil el seminari convent va ser expropiat per
l’Ajuntament en data 21 de juliol a instàncies de la Generalitat per a passar a
ser una escola pública. Tots els salesians van ser expulsats del convent el dia
11 de setembre del mateix any. Malgrat això Alejandro va decidir quedar-se i
treballar com hortelà ja que tenia 58 anys no sabia on anar. L’Ajuntament li va
permetre quedar-se perquè es quedés a càrrec de l’edifici i pel fet que ell no
era religiós.
Alejandro també feia imatges. En va fer algunes que van ser amagades quan
es va incauta el seminari convent, però els milcians les van destruir. Diu la
tradició que els mateixos milicians es van disculpar amb ell al veure el
profund dolor que li va causar veure la destrucció d’aquelles imatges.
El germà Eliseo García solia anar a al convent de tant en tant per a
interessar-se de l’Alejandro i portar-li la comunió. No se sap ben bé però seria
el 19 ó el 20 de novembre que el comitè revolucionari de Sant Vicenç dels Horts
va ordenar la detenció del germà Eliseo i també del col·laborar seglar dels
salesians Alejrando Planas.
Des del convent van ser portats a la seu del comitè revolucionari i des
d’allà a les costes del Garraf on van ser afusellats. Els seus cossos es van
fer desaparèixer i no van ser trobats mai.
 |
| Grup de milicians de la CNT FAI de Barcelona primers dies de la repressió religiosa iniciada la Guerra Civil. Font: El País |
L’11 de març del 2001, gràcies a l’impuls de la Diòcesi de València
Alexandre Planas Saurí, el Sordo, va ser beatificat i va designar el 22 de
setembre com diada de la seva festa.
El Beat Emilà Maria, Ignacio Guilà Ximenes,
Des del 1844 era el centre espiritual de Catalunya sense cap mena de dubte
i la Renaixença va impulsar el seu gran paper història i de compromís polític i
social amb el país en tots els seus diferents moments. Fins i tot abans de la
persecució religiosa del 36, i des dels primers moments de la II República
l’Abat de Montserrat i la seva comunitat estaven compromesos i tenien força
relació amb el Govern de la Generalitat.
L’any 1936 a Montserrat hi vivien 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8
novicis coristes, 52 germans conversos, 3 novicis conversos, 25 col·legials i
35 escolanets. Aquest nombre elevat de religiosos i membres de la comunitat i
essent molts d’ells de diferents indrets posava de relleu que era un lloc de
referència del cristianisme a Catalunya i a Espanya.
Amb el cop d’estat fallit i les notícies de les dures
persecucions a religiosos es va decidir amagar la imatge original de la Mare de
Déu ja fos pel triomf del comunisme anàrquic com en una duríssima repressió
militar.
A partir d’aquell moment va començar l’evacuació de monjos
i la comunitat per evitar el que estava passant en els pobles propers on
s’incendiaven convents, parròquies i es passava pel fusell als religiosos que
feien allà vida pastoral. Potser els comitès locals apuntarien en algun moment
cap a Montserrat...
 |
| Monjos de Montserrat. Fons: Privada Beckie Murray |
El Pare Abat Antoni Maria Marcet va acomiadar a dos joves
metges de la comunitat aquells mateixos dies. Un era el doctor Tarrés que
després va ser prevere, i el postulant Joan Perellada després va ser monjo. A l’ún el va enviar a
veure el Conseller de Sanitat Doctor Corachan i a l’altre al Conseller de
Cultura Ventura Gassol, per tal que enviessin mossos d’esquadra a Montserrat
per poder salvar el monestir. La comunitat va iniciar l’evasió de tots els seus
membres i va expressar a la Generalitat que ells ja s’organitzarien però els
vindria molt bé algun salvaconducte, però la comunitat ja s’ho faria. Cap monjo
va rebre cap salvaconducte que tan van demanar a la Generalitat i per tant es
van preocupar de salvar sobretot peregrins i famílies que vivien a la muntanya,
els nens de l’escolania i a la comunitat.
La marxa dels monjos, com diu la història oral del moment
i es recull en algunes fonts, va ser més que innocent. Van anar deixant el
monestir poc a poc i es van amagar sense cap mena de protecció en els pobles
propers, a la mateixa muntanya o cap altres indrets. Hi ha alguns casos relatats en la vida del mossos d'esquadra Ramón Castelló que va ajudar a fugir a alguns vestits de paisà cap a Barcelona i salvar dels controls que feien els cenetistes i milicians exaltats per les carreteres.
Aquestes fonts indiquen que aquests monjos tenien clar
que no havien fet mal a ningú, molts d’ells inclús havien assumit els nous
temps inclús abans de la segona república i tenien molt clar la seva devoció i
vida en comunitat. Molts d’ells tenien una gran formació musical, cultural i
mèdica i per tant eren referents importants en els seus camps
d’especialització.
 |
| Germà Emilià Maria. |
Aquest monjo mataroní, així com d’altres benedictins van decidir anar al
pis del número 7 de la Ronda de Sant Pere de Barcelona on hi havia un pis de la
comunitat. Segons creien aquest pis tenia la protecció de la Generalitat.
Aquell pis era per a que els monjos es poguessin hostejar si havien de
fer gestions a Barcelona abans de la Guerra.
7 monjos es van allotjar en aquest pis en aquells dies
bojos de desconcert de juliol de 1936. Allà hi havia una germana d’un monjo que
els ajudava, facilitava menjar, cuinava…
La nit del 19 al 20 d’agost es van presentar milicians
que anaven buscar un prevere que vivía en aquell edifici. Però no van donar amb
ell. En el mateix edifici estava el pis dels benedictins i es van fixar que en
la porta hi havia una imatge del Sagrat Cor. Un exemple que els monjos no van
prendre cap mesura de protecció ni es van preocupar de treure el símbol
religiós de la porta. Llavors els milicians van entrar, van veure que eren
monjos van decidir apressar-los.
Baixant de la finca, van tirar per les escales rodant al pare Josep Maria
Fontseré, que tenia 82 anys, per la seva dificultat en baixar escales enmig
d’insults i rialles. En aquell grup de detinguts estava el germà coadjutor
Emilià Maria.
Els van portar per la carretera d’Esplugues fins a prop de Pedralbes i allà
els van afusellar abandonant els seus cossos aquella mateixa nit.
Els seus cossos van ser recuperats i a la setmana següent van ser enterrats
en nínxols d’amics de Montserrat. Diu la història oral que un monjo vestit de
paisà va anar a ajudar a l’enterro i va poder fer una petita oració pel descans
dels seus germans.
 |
| exhumació de les restes dels monjos per portar a la Cripta. Font: somatemps |
Segons algunes fonts orals, es diu que el germà Emilià Maria a principis
del 36 va parlar amb un company del servei militar i li va expressar que tenia
clar que ells tampoc no es lliurarien de la persecució. Però que això no els
pertorbava, més aviat estaven preparats i els alegrava poder servir a Déu fins
l’últim moment.
Igaci Guilà Ximenes, Emilià Maria, va ser beatificat a Tarragona el 13
d’octubre de 2013 i el seu cos descansa a la Basílica Abacial de Santa Maria de
Montserrat. La seva festa se celebra el 6 de novembre.
Malauradament l’assetjament de Montserrat no va acabar aquí. D’altres
germans fins un total de 23 també van ser assassinats en altres llocs on
s’amagaven o quan fugien.
El Monestir de Montserrat en principi es va dir que havia rebut la protecció
de la Generalitat de Catalunya que en aquell moment presidia Lluís
Companys. Això no va evitar que la
Basílica fos profanada per Brigades Internacionals que fins i tot quan van
entrar van cantar a l’interior l’himne puny en alt i utilitzant els orges de la
mateixa.
Manuel Azaña, president de la República també va escollir aquest indret per
descansar uns dies, i alguns van associar aquest descans amb un dels preceptes
que va dir i es recull en un acta parlamentària de 1931 “ España ha dejado de ser catòlica”. Després Montserrat va ser
utilitzat com a hospital per ferits al front on va albergar uns cinc-cents
llits.
Amb l’avenç de les tropes nacionals i la rendició de Barcelona al gener de
1939 els comandaments republicans van evacuar l’hospital i van donar ordres de
volar totes les instal·lacions de Montserrat amb dinamita.
Diuen algunes fonts
que la Providència, la vergonya o les preses va fer que mai fos volat pels
aires en aquell gener del 1939.
Poc després els monjos tornarien al Monestir, i
com diu la web de Montserrat, salvats pel
Govern de la Generalitat Republicana.
L’any 1986 un incendi va assolar Montserrat on es van incendiar prop de 800
hectàrees. No va arribar a cremar el Monestir coincidint amb l’efemèride
de 50 anys enrere.
Des d’aleshores hi ha algunes fonts que subscriuen que hi ha hagut un
interès de la mateixa comunitat i la historiografia catalana per desdibuixar
aquells temps convulsos on el mataroní Emilià Maria va ser assassinat, o fins i
tot esborrar la gran persecució que religiosa que hi va haver a Catalunya amb
la intenció d’esborrar el catolicisme.
També hi ha hagut altres debats sobre el
paper dels requetés Terç de Montserrat que ha arribat fins els nostres dies i
que s’ha viscut per exemple a Olesa de Montserrat on es va canviar la
nomenclatura de la Plaça Terç de Nostra Senyora de Montserrat al barri de Sant
Bernat, pel nom de Plaça de la Dignitat.
Això va avivar debats que encara són vius i sobre el rol de perseguits i
perseguidors dels comitès locals, i després sobre vencedors i vençuts. Per a molts, 85 anys després obrir i parlar d'aquest temes encara avui és dolós i tristor, malgrat s'abordi des de la restitució jurídica, el record i la memòria, un procés de beatificació, o simplement voler explicar el que va passar.
En l’acte de beatificació d’aquests màrtirs l’Arquebisbe de Tarragona es va
preguntar: De qui eren enemics? Aquest homes que van perdonar als seus màrtirs
no eren víctimes de cap injustícia, sinó de la ignorància dels homes.
