Conferència de Mn. Armand Puig i Tàrrech.
Estructures de sosteniment
de les confraries.
Inicia explicant el cas de la confraria de Sant Marc Evangelista de 1202 o el cas del 1601 de la Sang del Pi que es preocupa per l’organització de la Pietat Popular.
La reforma catòlica o contra-reforma de 1545 va anar posant les bases, i
també una altre efemèride important va ser el Concili Vaticà II.
Ara fa 50 anys del Concili Vaticà II, i potser estem en uns moment de
re-constitució d’un teixit que durant 500 anys ha aguantat molt bé, però que
ara hem entrat en una societat diferent.
La pregunta és, Què faran aquestes confraries en un context contra secular,
d’altres confessions, altres espais?
S’han de tenir en compte 3 punts que deriven que estem en una societat
secular.
1. El drama de Jesús
Actualment algunes persones que van a les processons no han rebut els
sagraments, d’altres que malgrat rebre estan allunyats de la vida parroquial
però molt convençuts per les confraries.
Abans hi havia un convenciment clar i conjunt, però ara això s’ha estès i
s’ha diversificat i molt.
Una confraria és un tipus d’entitat de germans, persones units en una
associació de germans.
Si ho enfoquem així, resulta que aquesta confraria ha de plantejar-se les
coses des de la proximitat.
Les estructures de sosteniment i cooperació abans eren de vincles molt
familiars i notoris.
Abans la família anaven junts, i si el pare anava a la processó en principi
tothom hi anava. Això ara potser veritat en alguns casos però també hi ha la
segona generació que no hi va. El principi de transmissió està en crisi. La
tradició té els seus pros i contres. En
canvi ara hi ha el concepte opció individual, llavors hi ha un debat entre
tradició i opció.
Sense proximitat el pas cap a una confraria costa molt més.
Fa un repàs sobre el missatge de La soledat, el rol de les dones que van
ser les que van acompanyar i van ser les testimoni, El fet de Pilat que va dir
aquest home no te culpa, el patiment al carrer com a relat, la solitud,
injustícia, acceptació, el dolor de Jesús però també de la mare també.
I tot això es veu en els misteris, com s’explica el patiment en les imatges
que ajuden i transformen les persones a través del que expliquen amb els
sentits, o el fet de les mares que ploren. TAbmé es centra en l’abandó de Déu.
Perquè m’has abandonat. Els creients trobem l’abandonament de Déu i els no
creients de vegades troben la protecció de Déu.
Acaba el darrer moment del primer punt amb la Mort és present el Divendres
Sant. El Sant Sepulcre ho recorda, el cos humà mort. És una mort que mou a la
tendresa. No és un cadàver, és la mort de Jesús, el Sant Sepulcre, aquell qui
ha patit i ara reposa.
7è Resurrecció. És el cos del Senyor i aquest és el moment on marxa. En el
cas de la Selva es veu en els salms que es canten al Sant Sepulcre. Això es diu
el Divendres Sant, s’obre el nou cant, la Resurrecció és propera.
2. El públic.
El drama de Jesús és paradigma per a la gent d’aquest segle i també és a
través d’ell i a través de l’obra que arribarem a Déu.
El drama de Jesús es viscut en comunitat És una vivència comunitària. No és
un aïllament personal o seguit en un telèfon o tauleta. Es participa d’un grup
humà de la passió de Jesús. A la Passió el poble és testimoni del que passa. La
Passió ja va ser un acte públic. I les
confraries ara són un mitjà necessari per a que aquest drama no sigui viscut de
manera sola sinó en grup, en família. Una processó o un Via Crucis demana la
participació doble. Dels que participen com dels que miren. Tant importants són
uns com d’altres.
A la Passió de Jesús la processó la feien els 4 soldats romans i el
centurió. També les dues creus de Dimas i l’altre, també el cirineu, Jesús i
poc més. Aquesta en essència era una processó. I com observadors tot el poble,
inclòs la Mare de Déu. Per tant, no criminalitzem els que miren, són tan
importants els uns com els altres.
I aquí les confraries i rectors tenen una gran feina. Expliquen allò que va
passar, expliquen el relat, posen sentit a la desfilada i adrecen un missatge
catequètic al públic, que també és important. I l’actitud dels participants
també és una crida a la participació i d’adhesió final també a reviure el
moment i poder arribar a la dació.
3. Un relat a la història d’un poble.
Una processo és un acte històric. Poden haver passat 4 anys i no és teatre.
Una processó és litúrgia al carrer. I
les confraries són en darrera instància la salvaguarda de la tradició i la
memòria històrica. Un en vida pot viure 70 Setmanes Santes i 70 Pasqua. No és
un acte teatral és un acte religiós de salvaguarda que es va interpretant i
vivint.
Des de fora pot ser viscut com a manifestació religiós, com a fet cultural,
però les persones que participen en la processó estan participant d’un acte
litúrgic religiós.
I van tapats per no ser protagonistes de res. No volen mostrar el seu
rostre, però també per a pregar de forma interior. Aquest és el sentit dels
penitents. I tenen aquesta gran funció de sostenidors de la litúrgia.
I és litúrgia de l’Església que a mans de les confraries porten el missatge
i els misteris als carrers, a la porta de les cases amb una revolució dels
missatges com la música, el color, els olors.
Però per això la processó ha de ser important, respectuosa i seria i no una
cercavila.
Convido a que les imatges passin i surtin al carrer perquè és fer passar el
missatge de Jesús per la vida quotidiana, pel cor de cadascú. Els ulls veuen el
que veuen, però qui ho assimila és cadascú i pot arribar al cor que interpreta
allò que han vist els ulls.
Les confraries sembren una presència. Amb les processons i Via Crucis
sembren la presència i Déu, Nostre
Senyor, fa possible amb la seva gràcia i misericòrdia que moltes persones
recullin aquell moment. Cadascú ho interpreta a la seva manera, però passen
coses, i són coses són molt necessàries per a tothom.
En aquest país aquesta és la missió sacro-santa de les confraries: la
salvaguarda i preservar el misteri de Déu i explicar el missatge de Jesús Mort
i Ressuscitat.
Acaba indicat que les confraries son sembradors, perquè sembren missatge al
carrer. Aquest és també una gran responsabilitat.
