Continuem oferint-vos relats sobre altres moments de crisi sanitària a Mataró. En aquest cas, ens traslladem al segle XVII per parlar d'un brot de pesta entre els anys 1649 i 1654.
Visió ideal de Mataró al segle XVII
A mitjans d'aquell 1649 les autoritats mataronines van rebre l'avís de l'existència d'un nou brot de pesta a casa nostra. Per aquest motiu, decidirien tancar la vila i establir un estricte control sobre l'entrada i sortida de les persones. Però, veient que la situació no millorava, van decidir, l'any 1651, fer celebrar, de forma setmanal, una missa en record de les ànimes del Purgatori.
No seria fins al 27 de gener de 1652 que hi hauria el primer mort per pesta bubònica. A mitjans de febrer d'aquell any, les autoritats municipals van decidir contractar metges per tal de fer front a la pesta. Amb tot, entre els mesos de març i abril d'aquell 1652, i veient que la situació empitjorava, tant les autoritats municipals com les classes benestants van abandonar Mataró, tot cercant refugi als veïnats i poblacions més propers (Mata, Valldeix, Llavaneres o Dosrius).
Visió de la ciutat de Mataró. Al fons de tot s'hi pot apreciar el convent dels Caputxins i l'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança
La situació va esdevenir tan desesperada, que al maig d'aquell 1652 també van abandonar la ciutat les autoritats eclesiàstiques, quedant Mataró sota el govern de Fra Francesc de Marquexas, frare del convent dels Caputxins. Aquesta situació duraria fins al 14 de juliol d'aquell 1652, quan es va decretar l'abandonament total de la vila.
Gravat del segle XVIII que representa sant Roc com a peregrí
No seria fins al 16 d'agost del 1652, festivitat de sant Roc, quan es pogué tornar a Mataró. Malgrat el retorn, el Consell de la Universitat (nom que rebia l'Ajuntament en aquell moment), va mantenir la guàrdia fins al 1654, any en què es va decidir erigir una capella en honor a sant Sebastià a la porta de Barcelona, perquè protegís la població.
Capella de Sant Sebastià en el seu estat actual
