divendres, de desembre 16, 2016

La Santa Espina de Barcelona


La Santa Espina actualmente. Foto: casadelaseda.com
La tradició catalana de processons de passió.


Els gremis d’arts i oficis des de finals de l’Edat Mitjana i el naixement de Confraries, Germandats i Congregacions des del s. XVI, juntament amb els temps de Contrareforma, van donar un gran impuls a la celebració i expressió pública de fe vinculada a la Setmana Santa.
Una tradició que fins entrat el segle XX era present en la quotidianitat de pobles i ciutat de Catalunya, i en particular a la ciutat de Barcelona. 
El Misteri de la Santa Espina al Col·legi de l'Art Major
de la Seda de Barcelona. Font. MNAC


Aquesta preeminència de la celebració, que gairebé ho omplia tot , va resistir durant els temps convulsos ide tensions político-socials del segle XIX i principis del XX . Fins i tot va agafar un gran impuls arrel del catalanisme moderat cristià amb la renaixença amb aquest escenari de fons, que  es va estroncar amb la Guerra Civil Espanyola. Aquesta tradició gairebé va acabar desapareixent en la seva totalitat a la província de Barcelona a finals de  la dècada de 1960.
La tradició de la relíquia de la Santa Espina
La tradició explica que en el viatge de Santa Elena  (s.III-IV) a Terra Santa tot seguint textos i història oral, es van poder recuperar parts de la Santa Creu, els claus i la corona d’espines, i els va portar cap a Europa Aquestes relíquies es van anar escampant arreu d’Europa dividint-se entre emperadors bizantins i reis de França. Diu la tradició, que la corona del dolor, de la mofa dels soldats romans al rei dels jueus, de les espines de la passió va anar a parar finalment a mans de la reialesa francesa– i que encara avui dia es venera a Notre Dame de París-.
En les processons el moment de la Passió de la Coronació d’Espines va agafar un pes important a Catalunya i gairebé a tots els pobles i ciutats importants hi havia un Misteri del moment de la coronació. A més es combinava amb la festivitat de Crist Rei abans de l’Advent, la festivitat de la Sant Creu ( Santa Elena) i parròquies i pobles acollien topònims i noms relacionats amb aquest atribut i moment de la Passió. Un d’ells va ser el de la Santa Espina de la Corona que ha tingut un paper important tant en la devoció, costum i cultura catalana fins el s.XX traslladant-se també a l’art i la música, com per exemple, en la sardana reivindicativa d’Àngel Guimerà.
La Santa Espina de Barcelona
Durant el s. XVI es podria dir que Santa Maria del Pi va viure els seus majors anys de plenitud. Eren anys de Renaixement a Catalunya, de formació d’una élite humanista molt vinculada Itàlia i el Pi acull les primeres obres d’orfebreria renaixentistes del país, constitueix la segona biblioteca de Barcelona, es pinta un nou retaule a mans dels millors pintors hispànics... i també viu l’arribada de la relíquia de la Santa Espina prop al 1542, provinent de la corona de França, el que va motivar la construcció de la cripta i el portal de l’àbsida. Aquesta era una de les 72 espines de la anomenada “ corona original”. També viu la creació de l’Arxiconfraria de la Sang.
L’impuls de la Reial i Il·lustre Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. 
La Santa Espina en processó anys 20. Font: Fons Casas i Galobardes 1920.  MNAC




La popularment coneguda com la Sang del Pi va erigir-se canònicament el s.XVI a Barcelona a la Basílica del Pi  – malgrat es remunten molts anys abans la seva existència-  en un moment on a Catalunya s’instituïen canònicament aquest tipus de Confraries en tot el Regne d’Aragó, des de l’Ebre fins a Perpinyà, sobretot gràcies a l’impuls de Sant Vicenç Ferrer.
Foto: P.de P.
Aquestes Confraries que acompanyaven als reus a mort i es dedicaven a la caritat van fer proliferar els actes de la Passió i va imposar-se i proliferar tot una simbologia al respecte.
A principis del segle XVII la Sang del Pi es va fer càrrec de la Processó de Dijous Sant, convertint-se segons diverses fonts, en la més important de Barcelona junt a la processó de la Soledat que sortia de la Mercè. Aquesta importància va esdevenir perquè es concentraven les confraries i gremis a la Processó de Dijous Sant mentre la de Divendres era l’organitzada per la noblesa.
A la Processó de la Sang, o del Dijous Sant, participaven els gremis de la ciutat i es barrejava l’accent que cada gremi volia posar al seu Misteri i el caràcter popular de la mateixa.  Aquesta Processó atreia multitud de gent de Barcelona i les viles properes fins que va entrar en decadència al 1842 amb l’extinció dels gremis. Malgrat això a principis de 1900 agafà revifalla. De tots aquests Misteris de gremis només en queden el del Sant Enterrament del mataroní Damià Campeny  encarregat pel gremi dels revenedors, i el de la Santa Espina de Ramón Amadeu i encarregat pel gremi de velers (teixidor de vels). 
El Misteri de la Santa Espina
Detall del roste de la Mare de Déu de la Santa Espina.
 Font: Olot Cultura.
El Misteri de la Santa Espina es podria entendre com una gran obra de Ramón Amadeu (1745-1821). L’imaginar i creador de figures de pessebres, va aportar a la seva obra un diàleg entre el realisme amable del segle XVIII que volia concebre la vessant més humana i senzilla dels personatges, però al mateix temps amb l’accent del barroc expressionista  ( sobretot el català com a més essencialista), i també amb algun petit accent de l’austeritat del neoclassicisme.
Al 1783 Ramón Amadeu va signar la realització de l’obra encarregada pel Gremi de l’Art Major de la Seda per un total de 634 lliures. A més es va pagar a Magí Prat 66 lliures, 13 sous i 6 diners per a la confecció de la roba, ja que les Verges d’Amadeu eren a mida natural, capipotes i  “ de vestir”. A més, es va demanar a Joan Altet per 562 lliure, 18 sous i 9 diners, la confecció de la corona i el reliquiari de la Santa Espina. 
La Santa Espina preparada per processó. Font: MNAC

El Misteri, completament barroc popular, constava de la imatge de la Mare de Déu de la Santa Espina asseguda sota cobricel en un vallard de fusta tallada i daurada per a processonionar i vestida amb roda de diari de l’època. Arropaven la Mare de Déu cinc àngels ploraners, quatre del quals amb atributs de la Passió de Crist (claus, martell, pinces i daus, i un cinquè el drap de Ponç Pilat) en un pas recarregat palmatòries, un pavelló amb cortines i els guarniments florals.
D’aquest grup escultòric es diu que va ser un dels majors encerts de Ramón Amadeu. La societat mediocre barcelonina del moment estava acostumada al detallisme, bellesa i naturalitat del mestre pessebrista català. Per altra banda el figurista quan feia imagineria  jugava artística i expressament amb les deficiències de composició i es deixava guiar per la inspiració creativa. Les Verges serien objecte de culte, per treure en processó, i no pas d’un pessebre que ornamentava una entrada d’una casa. A més, aquesta Mare de Déu acolliria la valuosa relíquia de la Santa Espina... Tot i això, amb aquesta obra Amadeu va aconseguir que es convertís en obra d’excepció i molt apreciada.
La redescoberta de la Santa Espina avui. 
Hall Casa de la Seda.
Foto: casadelaseda.com

La meravellosa obra de Ramón Amadeu i objecte de devoció de confrares i feligresia barcelonina del passat, va superar la destrossa artística de la Guerra Civil i ha arribat als nostres dies. Va processionar fins la dècada dels 60 a Barcelona. 
El Misteri va ser desmuntat i la Imatge titular està en la sala de l’antic Gremi de Velers de Barcelona, actual Casa de la Seda, així com els angelets ploradors que acompanyaven el misteri i que estan en el Hall d’entrada en una composició artística de paret.  La Santa Espina és  coneguda  i/o anomenada com la Verge de l'Aflicció en el seu nou emplaçament.
Aquesta antiga casa dels velers és la única casa gremial que ofereix la possibilitat de ser visitada, i per tant aquells amants de Ramón Amadeu, de l’art religiós i de la Setmana Santa podran gaudir d’aquesta joia hereva de la bella tradició.



Més informació:
Angelet ploraner amb els atributs dels daus. Foto:P. de Paco

Fonts: