Entrevista d'Avui. Rogelio Rubio, secretari Divina Misericòrdia.

Primer de tot felicitat a tota la germandat i a la comunitat parroquial de Santiago el Mayor pel Decret de S.E.R. l'Arquebisbe de Sevilla D. Juan José Asenjo que ha aprovat les regles de la Confraria.

Amic Roge, uns anys de molt de treball....

Sobretot el darrer any, molt de treball, molts nervis, molta entrega... però fa anys s'està amb aquest treball, el que fa que sigui un procés valorat  i apreciat, i que ens ajudi a créixer com a membres de la comunitat cristiana.

I perquè és tant important i central l'erecció en tant que Confraria, una nova confraria en una província que concentra multitud de moviment confrare....

La setmana Santa Sevillana és molt important,  central per a nosaltres i té un volum considerable. 

Impulsar i fer créixer una associació amb objectius fidels autèntics, seriosos, que tingui clar que és ser una germandat i dins de l'Església és una tasca seriosa, compromesa, d'implicació i rigorosa.  Avui dia hi ha a Sevilla altres processos o entitats que només tenen com objectiu treure un pas processional; No volen fer un camí dins de l'Església o no volen ser compromesos amb els valors d'una confraria i els fonaments de la nostra fe. 

Nosaltres quan vàrem iniciar aquest camí teníem clar que érem una associació de fidels, que amb el temps va passar a ser una part de la comunitat parroquial. El nostre camí d'arribada no era només treure uns Passos. Hi havia treball amb l'obra social, amb càritas, amb la formació, amb la parròquia... al marge de l'Estació de Penitència.  Teníem clar que per a passar a ser una Germandat calia primer ser exemple de cristiandat i ser part activa de la parròquia, i no pas un moviment o cosa independent de tot plegat. 

Aquesta és la via normal de constitució d'una germandat, un procés que pot durar tranquil·lament de de 3 a 5, o inclús 10 anys.  I no es comença a parlar de Regles de Germandat fins que tot això no està clar i està suficientment madur i interioritzat. 

Avui dia a Sevilla hi ha tota una polèmica de com es creen entitats a dojo i en les formes que ho fan, alguns en el format d'associacions de veïns confrares que tenen com únic objectiu una processó i obliden la vida de confraria, la vida cristiana en comunitat. 

Què recull un llibre de regles? 

Tenint en compte que es comença a parlar de les regles quan el procés està madur, com he fet menció, s'elaboren les regles que recullen els processos d'elecció, com s'organitza el dia a dia, quines àrees de treball, càrrecs i com és el treball intern, com es funciona amb Càritas...  i també que fa la germandat en la processó, quins dies eleva la nostra Imatge en els carrers, les formes de les sortides... unes regles i norma que òbviament ha de passar per un mecanisme jurídic de Palau. Sol ser un procés lent, però tot i que sembli rígid remarco que ha de ser necessari i ajuda molt a la construcció de la confraria.

Elaborar-ho és una feina feixuga...

Com diu el nostre germà i sacerdot, és una caminada en el desert, llarga, però arriben els que tenen clar el seu projecte de Confraria en el sinus de l'Església i dins d'una comunitat parroquial, i els que tenen recorregut seriós i implicació. 

Durant el temps que dura el procés et passen pel cap preguntes com que no has fet bé, però vas veient que tot forma part de la construcció i els anys d'espera serveixen per convèncer-te a tu mateix i als teus germans que tot s'està fent bé. I arribes a la conclusió que cal seguir treballant, endavant, continuant... fins que arriba el dia

I aquests dies ha arribat!

... i ha arribat afortunadament de la mà del Delegat Diocesà de Germandats i Confraries de Sevilla mn. Manzano. Un prevere que ens ha orientat i han deixat veure el valor de la paciència i el treball. Val a dir que també ens va advertí que l'aprovació formal arribaria. 

I com va arribar?

De fet havien d'arribar a una hora, però el nostre mossèn i fundador de la Confraria, va ser el primer en tenir la notícia va avisar que es faria públic a les dotze tocades del migdia, però els nervis, les ganes, la il·lusió van fer que que a les deu del matí ja s'havien penjat les Regles i havia una munió de persones per la parròquia corrent demanant anunciar l'erecció amb les campanes. 

Cert és, però cal concretar-ho. A la parròquia hi havia una Imatge que tenia molta devoció. Els nens de comunió li tenien molta estima i van començar a processionar-la fa uns anys. Era una Verge del Roser "Vírgen del Rosario" que es feia present als carrers. A partir d'aquí es va començar a estudiar una mica i es veure que era una Imatge d'una altra Germandat que es pensava desapareguda durant la Guerra Civil. De fet, ens estranyava molt la seva corona del s.XVIII i investigant es va trobar que aquesta Hermandad ja tenia reconeixement al s.XVII i va tenir una intensa activitat fins a finals del s.XIX a la parròquia... però va anar quedant amb les dècades en l'oblit.  Amb aquesta "descoberta" podríem dir que vàrem començar a néixer nosaltres. 

Ens vàrem posar inclús en contacte amb l'Ordre Dominica i ens va reconèixer les hipòtesis de treball i que quan el nostre procés culminés seriem reconeguts com a Hermandad Dominica de la vírgen del Rosario. 

Sí, i nosaltres en som dipositaris d'aquells germans i germanes d'aquella germandat. Remarcar que no venim d'ells, són processos diferents, però ens sentim responsables de recollir el seu testimoni en el temps, recollir la seva fe.... la nostra data de fundació és ara a 2016, però no renunciem a aquesta herència i antigor. 

Una titular de germandat dominica, però també amb titular de penitència...

Ser una "hermandad de negro" en un context on la Glòria atrau amb la música, la festivitat, el goig... però amb la penitència se cerca la fe, la forma d'expressió, la intromissió, el ser confrare.. A més això ens pot dificultar créixer, anar més enllà, però això no és el que cerquem.  I també, amb una imatge de Passió complexa i rica en missatge com és la Divina Misericòrdia. Una Imatge que explica una faceta de Nostre Senyor en l'exaltació, en la seva elevació als cels. No és una estació de la Passió, no és la Resurrecció, és el moment previ, un Crist que s'aproxima a aquest moment. 

om una germandat de Glòria des del primer moment, però vàrem fer un salt al ser una associació de penitencia. En el moment actual i a Sevilla és complex i difícil muntar una confraria de penitència, una "

I com no, a Sevilla, ja hi ha un "mote", que no té malicia, però que expressa la proximitat que tenen les icones religioses aquí. Els fidels van al Temple a parlar amb el seu pare, amb la seva mare, amb la seva morena, amb la Verge amiga a la que li expliquen els problemes... i és en aquesta proximitat i estima que se l'ha dit popularment " el resbalaito", perquè la gent gran diu que sembla hagi relliscat en el moment de l'exaltació. 

La Divina Misericòrdia, una sublim imatge del jove Edwing González...

Una bella peça, un treball obert d'idees, un moment de l'exaltació i ascensió al cel que l'imaginer Edwing Gonzàlez va saber copsar en essència. Aquest té un gran accent d'estil cordovès de la mà de Romero Bernal, d'autors com Romero Zafra, malgrat que els seus origens tenen altres influències i potencialitats. 

És l'obra de la llum d'aquest autor, ja que es podria dir que va ser la seva primera gran obra amb la que es va obrir i presentar. I no era amb un Jesús Captiu, un Crist Crucificat.... va ser amb un Misteri, que si se'm permet, és estrany, poc vist més enllà de la pintura. Si no vaig errat, fa més de 400 anys que no es feia en fusta i aquí la imatge de Jesús esta essent empeny cap al cel, com una força que l'àngel acompanya.  L'autor va ser arriscat, valent... i estem molt orgullosos de tenir com a titular de la nostra Confraria aquesta Sagrada Imatge. 

Avui dia, aquest naturalisme cordovès està agradant. Inclús podria dir que també té el seu espai a la Sevilla. A Catalunya encara no ha arribat aquesta escola naturalista actual, fins on se sap. Tot el que entra actualment en les confraries amb accent del Sud és bàsicament sevillà.  

Però també altres imatge titulars...

I recollits en el nom de la confraria. Després va venir la Vírgen de la Trinidad Dolorosa, que també és del mateix escultor. Sí, val a dir que a Sevilla és difícil que una germandat no tingui la seva Verge de tàlem al carrer, una Verge de Pal·li al carrer. Forma part de la nostra tradició, i també de la nostra expressió de fe.