Passa la Processó (Dimecres de Cendra de 1922)

Us oferim en aquesta ocasió un text, signat per Miquel d'Iluro, un pseudònim, en la revista pensament Marià el dimecres de Cendra de 1921. Fa la crònica d'aquesta processó tradicional que es feia a la ciutat i on dibuixa com era la processó i la reflexió que aportava. 

Passa la Bona Mort al capvespre del Dimecres de Cendra per les vies de Mataró.

Com li escau té un aspecte i una color fúnebres accentuada per la tarda moribunda que deixa lloc a la fosca de la nit.A veure-la passar acudeixen una pila de gent, alguns que venen dels camps de menjar un berenar suculent.

Els que la composen van vestits amb negres hàbits. En les mans enguantades, porten un petit ciri encès i al mig de la comitiva hi van els improperis que són l’admiració del públic.

Els congregants, que així s’anomenen els que remembren la mort, no fan pas por; malgrat són  simpàtics: Pel seu caminar, per la llur quietud, per són incògnit, fan de moria vivents: automàtics, muts i tots iguals perquè en l’eternitat no hi ha distincions.

Si algun infant s’espanta no deu ser pels congregants, sinó que deu fer-ho per advertit a sos pares que veuen passar la processó i no veuen res més, res més que negres figures però no la sentència que arreu va escampant a son pas pels carrers que ressona pausadamanet memento homo quia pulvis est et in pulverem reverteris.

En la fila del mig un congregant porta un plat de cendra. Li segueixen després molts d’altres amb diversos cranis de totes dignitats: El sacerdot de Senyor que tantes vegades oferí  l’Hòstia Santa és víctima de la mort, el bisbe qui dirigí el remat de Déu en la terra, el Papa que fou son vicari en l’Univers contra qui res pot l’infern, el jutge que administrà justícia i posà càstigs, el rei qui manà dominis, vassalls i exèrcits, el savi qui conegué la marxa dels estels i la dimensió infinitesimal, el Sant i la Verge que per Jesucrist es sacrificaren i consagraren.... tots, tots en últim terme res han pogut contra el fet de la mort. Ella incommovible fa sa via, sega i cull en totes parts...

Ve després el Sant Crist de morada faç i llatzerat de cos alçant-se per sobre la fúnebre manifestació ensenyant-nos com Ell per Amor a l’home també mort! Mort en el Calvari clamant “Pare, en vostres mans encomano el meu esperit” consumatum est. (tot està consumat).

I venen per últim davant dels capellans un cor d’infants que salmegen el Senyor. Així mateix després de la mort ve la felicitat pel cristià. Ditxós d’aquell que com el bon lladre podrà esta aquesta nit amb Ell.

Ha passat la processó i la gent s’entorna més callada que abans. La consciència esta pensant si en aquell moment podrien rebre bé la mort, si ens sorprèn quan menys hom se’n preocupa, no és la processó de la Bona Mort un avís que deu recollir-se i guardar-se? Han passat els congregants, els improperis, el Sant Crist? Els escolanets, els capellans però dintre nostre encara hi queda queicom: Som de fan i al fan devem tornar, una veu que ens crida adelarada memento homo....

Miquel d’Iluro, 1922

( el text s'ha reproduït tal com era però s'ha corregit algun error tipogràfic). 

Font:  Pensament Marià d'Acció catòlica, N.  433 any XVI 1922. Arxiu Comarcal del Maresme.