dimecres, d’agost 16, 2017

La persecució religiosa a Mataró. L'estiu negre de Mataró III

Fins als nostres dies ha arribat que a la ciutat de Mataró va haver un gran atac contra el patrimoni religiós i els seus temples. És el que s'ha anomenat dècades després com "el martiri dels temples".
S'ha explicat com fi la persecució religiosa a la ciutat comencés amb la detenció del rector de Sant Josep i Santa Maria i acabés amb el lamentable assassinat del Beat Dr. Josep Samsó al cementiri de Mataró l'1 de setembre per un milícia anarquista.  O com si aquest hagués estat l'únic mataroní assassinat per l'odi anticlerical.
De fet va  haver-hi més fills de Mataró assassinats dels quals us informarem demà, però avui us oferim tres relats sobre l'assatjament i turment d'altres religiosos que estaven aquell 1936 a la ciutat. Bàsicament en aquest relat abordarem la traïció i assassinat massiu dels maristes de Mataró per part de la FAI i la dispersió dels salesians. També li dedicarem una part als gabrielistes de la veïna Sant Vicenç de Montalt.
La lectura us semblarà en algun moment dramàtica, com va ser la vida de molts sants, però l'únic interès que tenim és explicar els fets com ens han arribat per diferents fonts i com s'ha explicat per les diferents congregacions, testimonis i familiars.

Aquís us relatem alguns casos.

Dispersió, amagatall, fugida i traïció de 107 maristes.

Escola Maristes Valldemia. Font: Postal de l'època, fons privat.

A l’any 1933 s’aprovava la Llei de Congregacions, que era la culminació de moltes mesures que s’havien impulsat a nivell de processos de secularització.
D’acord amb la Constitució s'afectava directament l’activitat docent i la vida pastoral de moltes congregacions i ordres religioses, entre elles els Maristes.
Aquesta Llei obligava a que tots els col·legis d’aquestes ordres fossin escoles seculars dirigides per associacions de persones no religioses si es volia continuar en tant que escola.
Pintura de Felip Vall (1945) dedicada als religiosos assassinats.
Interior de l'escola Maristes Valldemia.

Al poc d’aprovar-se la Llei amb el canvi polític del canvi de cicle a la II República amb el triomf dels partits republicans de dretes va suavitzar la seva aplicació. Malgrat això les lleis no van ser derogades perquè calia revisar la Constitució i no hi havia majoria parlamentària per a fer-ho.
La CEDA que era una Confederació de partits de dretes necessitava el suport de partits d’esquerres per a governar en coalició, i els valors republicans de la CEDA eren més que qüestionats pels partits socialistes i comunistes. La inestabilitat de la coalició va tenir episodis com la vaga de 1934 amb un fort accent anticlerical i que a Mataró va tenir un episodi lamentable el dia després de la vaga, com va ser l'entrada de pistolers a Santa Maria i apuntant al campaner van incendiar l'altar de les ànimes.

L’Ordre d’Azana que desplegava la llei de 1933 es va complir a l’escola Maristes Valldemia de Mataró i per tant desapareixia de l’activitat docent la congregació religiosa. L’escola va ser adquirida per la Immobiliària Mundial S.A. que tenia seu a Lyó.  Aquesta societat va llogar l’escola a un grup de professors titulats, que eren d’altres que els mateixos maristes però amb vestimenta de paisà.
Iniciada la Guerra i el context de dura persecució a Catalunya, els maristes de la ciutat van procurar amagar-se al ser cridats el mateix 18 de juliol a dispersar-se.

La trampa de la FAI als Maristes, el Buc Cabo San Agustín

El 1927 era nomenat Laurentino Mariano Alonso era el provincial de la província d’Espanya. Iniciada la Guerra se li va oferir marxar a Itàlia però va decidir quedar-se i anar salvant estudiants i professors. En total va poder enviar a 107 joves formats a França.

Antonio Ordaz es va reunir amb els maristes i va planificar una fugida amb el vaixell San Agustí cap a França. Aquest Vaixell era anomenat el Segre, que també va sevir com a presó dels 300 detinguts religiosos a Tarragona i on van morir 216 dels 300 els darrers dies de juliol i agost del 36.

Els va indicar que no s’espantessin si trobaven patrullers pel port i els hi va donar el seu nom en tant que contrasenya.  La FAI qui va fer aquestes gestions va rebre uns diners a canvi de traslladar-los al país veí.
Imatge de l'època del Buc Cabo San Agustín. Fons: Web vida marítima.

El dia 7 d’octubre van anar arribant els maristes poc a poc a la Barceloneta i els van anar aposentant per a descansar aquella nit als camarots. De fet estaven essent arrestats i el vaixell era la presó i l’anarquista Josep Serra els va demanar tot el que tenien de valor perquè havien de passar a França sense res característic perquè a la frontera es revisava tot.  

Els van fer sortir del vaixell als 107 maristes i els van enviar a la Ceca de Sant Elies, que la FAI havia expropiat a les monges clarisses.
Porta de la Ceca de Sant Elias.
Dies abans era el Convent de Jerusalem de les monges clarises.
Avui parròquia de Santa Agnès.

A l’endemà el 8 d’octubre van treure 44 maristes i van ser transportats al cementiri de Montcada. Allà els van obligar a baixar del vehicles i van ser metrallats.  Segons algunes fonts per tal que els cossos no poguessin ser trobats van ser enviats alguns als forns de carbó de les cimentadores de Montcada, regentat per grups anarquistes, buidant així tot tipus de rastre.

Un dels maristes, el jove  germà Victorino José (José Blanch Roca) nascut al 1908 i que estava destinat a l’escola Valldemia de Mataró en aquell moment va poder escapar del metrallament i va poder amagar-se a una casa propera ferit. Va haver de marxar però, perquè el marit de la senyora també estava essent buscat i havia patit alguns registres. Aquesta va retenir el relat del ferit marista. Al intentar amagar-se en una altra casa, va ser delatat i va ser afusellat al cementiri de Montcada amb 28 anys. Dos germans més van ser assassinats aquell dia al cementiri de les Corts d’aquell grup traït.

Entre els nombrosos maristes assassinats i enganyats que hi va haver en destaquem només alguns que hem trobar a nivell biogràfic i que estaven a Mataró.


G. Alberto Maria. Font: F. Champagnat
El germà Alberto María (Néstor Vivas Valdivielso) va néixer el 1910 a Estepar i va ingressar en el seminari als 10 anys. Al 1931 va fer la seva professó perpétua. Va ser destinat al Col·legi Valldemia. Al juliol del 36 estava de visita amb la seva família i els seus pares no el van veure segur a Catalunya i van proposar marxés. Malgrat això va voler anar amb els seus germans indicant que “¡No me quedo. Mi puesto está allí. Aunque tal vez no nos volvamos a ver, que sea lo que Dios quiera. El me ayudará!... Si me matan, no lloren, dichoso si puedo derramar mi sangre por Jesucristo”.

Un altre marits assassinat al Cabo Sant Agustín va ser el germà Florentino Redondo Insausti, nascut a Navarra al 1885 en una família molt humild. Va estar a Canet, Argentina i Itàlia i quan va esclatar la guerra estava a Mataró treballant com infermer, on portava 16 anys

G. Pablo Daniel. Font. F. Champagnat.
Un altre cas va ser el del germà Pablo Daniel (Danviel Altabel Gracia), que va néixer a Terol al 1911. Va ser professor a Valldemia en dues ocasions i al 1936 estava a Mataró. Va ser detingut al 7 d’octubre de 1936 i va estar empresonat fins el 1938 després de quedar en llibertat. Segons alguns presos expliquen que va continuar la seva funció docent i apostatar amb altres sacerdots i molts delinqüents comuns de pillatge a Barcelona. Al fugir cap a França va ser reconegut per un soldat republicà a la frontera i el va assassinar al gener de 1939, pocs dies abans d’acabar la Guerra.

El germà Pablo Daniel va néixer una família molt cristiana. Tots els seus germans van ser religiosos.  El seu recorregut apostòlic amb nens va ser molt breu perquè després de ser ordenat va estar a Alacant i posteriorment a Mataró on va caure en les xarxes de la persecució.  El seu germà Pedro, que serà canònic a Sant Pere de Roma, dirà que el seu germà era un veritable forjador d’homes i de cristians autèntic atès la seva gran preparació cultural, activitat pastoral i virtuts que tenia per a ser molt admitat pels seus estudiants. Va arribar a dir que inclús mereixeria ser canonitzat inclòs sense haver estat màrtir. 

El germà Leónides (Jerónimo Messegué Ribera) va néixer el 1884 a Castelló de Farfanyà i tenia un gran recorregut com a educador i docent. Recorden d’ell que era de conviccions religioses molt fortes i deia que devia la seva vocació a la seva mare, qui probablement s’havia passat la meitat de la seva vida a la parròquia del seu poble de genolls davant el Santíssim o desgranant les comptes del Rosari.  Estava a l’escola de Mataró com a professor i amb l’ordre de dispersar-se es va amagar a casa d’una tia a Barcelona i com tots, va acudir a la crida de fugida pactada amb la FAI.

Un altre marista caigut en la trampa va ser el germà Baudillo (Pedro Ciordia Hernández) nascut el 1888 i que estava destinat també a l’escola de Mataró. Aquest, diuen tenia poca confiança en els acords amb la FAI, però va seguir al seu germà provincial, essent també assassinat.

Un dels altres joves maristes assassinats va ser el germà Juan Crisóstomo (Juan Pelfort Planell) de 23 anys nascut a Òdena-Espelt. Estava de docent a Mataró i quan el Col·legi va ser requisat va amagar-se al seu poble. Va seguir la invitació dels seus caps per a fugir cap a França i va caure detingut també al port de Barcelona. 

El mateix camí van seguir l’altre professor i germà Félix León ( Félix Ayúcar Eraso) de 25 anys i que va néixer a Navarra. També va passar per Mataró el germà Isaís María (Victoriano Martínez Martín nascut el 1899 a Villalbilla de Villadigo a Burgos i que en el moment de la dispersió estava a Sant Josep Oriol, així el germà José Carmelo (Gregorio Faci Molins) de 28 anys i nascut a La Codoñera de Terol que va estar uns anys també durant la II República.

Aquests maristes han passar a ser anomenats “màrtirs del silenci”. Els mètodes utilitzats pels patrullers anarquistes amb nocturnitat, apartat de testimonis, fer desaparèixer les evidències fa que no es contin amb molts testimonis que relatin els darrers moments viscuts. Simplement van desaparèixer i Déu acollí el seu testimoni ( com relata el web de la Fundació Champagnat.

El religiós més jove, 17 anys, dels Maristes del carrer Sant Josep.
Estudians de l'escola Maristes del carrer Sant Josep al 1927. Fons. Raco.cat

Dels que van fugir un cop iniciada la Guerra hi havia constància d’un noi nascut a Girona, de nom Carlos Rafael que va ser el religiós més jove depurat i assassinat en el vaixell presó Riu Segre ( primer nom del Cabo San Agustín)  quan acabava de fer els 17 anys. Aquest noi havia jurat els vots amb 15 anys el 2 de juliol del 34 i estava al col·legi Maristes de Mataró, que estava al carrer Sant Josep. Amb el context de persecució va intentar sortir de la ciutat en direcció al seu poble de Sant Jordi Desvalls. Es va assabentar però que hi havia un vaixell a Barcelona que el podria portar fins França i així poder escapar. Al vaixell però va trobar la mor. Diuen que abans de morir va exclamar  «Así moriremos mártires e iremos al cielo».

La mort del director del Col·legi Salesians .

El col·legi salesians de Mataró va ser confiscat pel Govern del Front Popular i va passar a ser un hospital militar.  Els estudiants, professors i religiosos que allà hi eren van haver de fugir i amagar-se.

En aquell hospital es va tendre a l’escriptor Ernest Hemingay diu la tradició que allà va conèixer la infermera Maria Sans en la que es va basar per esciure l’obra Per qui toquen les campanes, basat en les seves vivències a la Guerra Civil.  Durnat la Guerra Civil aquest hospital va ser bombardejat i molts anys després es van trobar bombes sense esclatar.

Als salesians a l'inici de la revolució estava en Francisco Bandrés Sánchez, que tenia 42 anys. Era un sacerdot salesià des de 1922 i des del 1927 havia estat el director del Col·legi de Mataró fins que va ser intervingut. Aleshores va marxar a la casa de Barcelona-Sarrià a treballar en un projecte social a tenor dels nous temps. El 3 d’agost de 1936 diferents milicians del POUM el van arrestar, i malgrat ell explicar la tasca social que estaven fent a la ciutat  va ser traslladat a un calabós de la seu del partit a la ciutat ( actual Hotel Colón) i allà va ser mort.

Mn. Nonell va ser estudiant dels salesians i diu en les seves obres que va viure com eren assassinats religiosos i en concret com eren perseguits els professors seus del col·legi, alguns d’ells, exposava, s'havien amagat a la casa dels seus pares al conegut Mas de Can Bonminyó.
Milicians del POUM a juliol de 1936. Fons Privat.

Als anys trenta els salesians estaven en una etapa florida a Espanya amb tres grans inspectories de salesians i una en Filles de María Auxiliadora.  Aquesta comunitat va ser durament atacada a Barcelona i a València al inici del conflicte bèl·lic. Molts dels salesians van ser assassinats lluny del front, llocs de combat i sobretot sense cap tipus de procés, i fins i tot de forma clandestina per amagar l’assassinat, com va ser el cas del salesià de Barcelona llençat a les vies del tren després que uns milicians pensant que era religiós li obligaren a treure les mans de les butxaques i tenia en elles un rosari.

Segons diferents fonts, Andrés Nin, un dels fundadors del POUM, i gran referent del marxisme català desaparegut a les jornades de maig on es van confrontar anarquistes i trotskistes contra republicans de la Generalitat el dia 2 d’agost de 1936, escrivia a la Vanguardia que “ la classe obrera ha resuelto el problema de la Ilesia sencillamente, no dejando en pie ni una siquiera”. En un dels seus característics mítings en públic a Barcelona després de les morts de salesians va dir que ells havien acabat amb els problemes que els republicans burgesos no tenien cap interès en resoldre, com era el problema de l’església. Va dir “ Hemos eliminado curas, iglesias, culto”.
El més que lamentable assassinat dels 50 gabrielistes a Sant Vicenç de Montalt al novembre de 1936.

Vista de Can Valls. Actualment només queda la torre.
Que a Mataró el cotxe fantasma, un Lancia negre,  dels milicians no tingués molta feina, no volia dir que no anés a d’altres municipis propers com va denunciar el cabretenc Jaume Noé al 1939 quan sovint anaven a Cabrera de Mar a molestar persones i pagesos de dretes. No atropellessin a alguna persona pels camins cap a Sant Celoni o Massanes o participessin d’altres persecucions, o col·laboracions amb d’altres comitès propers.

La neta de l’estanquer Cabot recorda com sovint rebia visites a altes hores de la nit de grups descontrolats demanant  “mistos”. “ Com vols que encenem les fogueres sense mistos?” li deien mentre l’estanquer votant de la Lliga es temia el pitjor per a ell.

A Sant Vicenç de Montalt hi havia la casa mare dels germans gabrielistes que comptava a Espanya l’any 1936 amb 80 membres arreu d’Espanya. Molts d'ells eren de Burgos ja d'allà era un gabrielista que feia portava menors de famílies que volien que els seus fills fessin estudiós religiosos i no els podien pagar.
L’ordre dels Gabrielistes va ser fundada a França al s.XVIII i van rebre dures persecucions durant la Revolució Francesa i durant les posteriors repúbliques atès el seu fonament educatiu i d’implicació social. Finalment van ser expulsats de França al 1903 i es van dirigir cap a Girona on van fundar una casa i posteriorment al 1915 la casa general a Can Valls a Sant Vicenç de Montalt.

Gabrielistes de Can Valls a 1935. Fons: Julián Alonso Aj. Huermeces
Les primeres persecucions les van tenir a la casa de Castelló d’Empúries on van ser denunciats pel mateix alcalde perquè aquells professors ensenyament idees propagandístiques contràries als temps actuals. Per aquest motiu van ser assassinats, poden fugir dos nois de 19 i 23 anys però després van ser agafats per la FAI i executats, iguals que altres gabrielistes de Valls i Sant Adrià de Besos.

Aquestes persecucions va fer que gairebé tots anessin a cercar refugi a Sant Vicenç de Montalt. Però el 7 de novembre de 1936 les milícies de la FAI els detenien a tots. Van deixar a Can Valls per explotar la finca els més vells, vigilats per un comitè. “Calien queviures per al front”. Tota la resta van ser portats cap a l famosa Checa de San Elías on s’empresonaven religiosos per ser després executats al cementiri de Montcada.  El 9 de novembre la FAI assassinava a 39 germans gabrielistes i el seu capellà, i dies després assassinava 10 gabrielistes més.

Un dels episodis més negres de la persecució religiosa al Maresme i que avui només recorda un parc on estava Can Valls a Sant Vicenç de Montalt.

Entre els religiosos professors de Sant Vicenç de Montalt hi havia els germans Agustín Pascual, Eliseo Serrano, Balbino Moreno, Isidoro Moreno ( qui diu un nebot que es podria haver lliurat però va unir-se per por o solidaritat al grup dels detinguts), Laurentino Serna ( hermano Timoteo), Demetrio Moreno ( 20 anys) i Cayo Bañuelos. entre d’altres. .. Alguns estudiants que aleshores tenien quinze anys expliquen que va ser molt trist perquè van veure com els treien de l’escola i els portaven per la carretera. Hi havia molts milicians tots ells armats amb un fusell.  
Més informació: 
Proper relat:
- Els altres màrtirs de Mataró.