dimecres, d’agost 16, 2017

Els altres beats de Mataró. L'estiu negre de Mataró de 1936.IV

La vida, obra i beatificació del Beat Dr. Josep Samsó i Elies, rector de Santa Maria és prou coneguda actualment a la ciutat; però van haver-hi altres màrtirs fills de Mataró dels quals poc se sap, poc s’ha dit, o han estat oblidats per la interpretació dels fets de la persecució religiosa que va sacsejar Catalunya a l’estiu negre el 1936, o han estat considerats per les seves congregacions però no pas de la seva ciutat natal.
A continuació fen menció dels altres màrtirs beatificats de fills de Mataró. En aquest relat tractarem només el d'Alexandre Planas " el sord" i el monjo de Montserrat Emilià Maria dels diferents que hi ha.

El Beat Alexandre ( Alejandro) Planas Saurí

Dibuix: Hagiopèdia.
Alexandre Planas va néixer el 31 d’octubre de 1878 a Mataró. Va ser anomenat “el sord” perquè era sord de naixement tot i que diuen sabia llegir molt bé els llavis i balbucejava frases molt fluixetes que s’entenien força bé.
Atès el seu problema d’audició no va poder professar com a salesià, tot i que no li va faltar voluntat i molta dedicació per arribar a tenir una vida de religiós. Es diu que va fer els vots privadament per la seva profunda fe catòlica.
El 1905 va entrar com a treballador del seminari salesià a indicacions dels seus pares que eren venedors de Sant Vicenç dels Horts i portava una vida de pietat i atenta sempre a les necessitats de la resta de religiosos, participant de la formació i la vida en comunitat. Allà feia també tasques de manteniment, vigilant i treballava també en una fàbrica de maons. Es diu d’ell que era molt hàbil amb els jocs de mans, motiu pel qual els menuts de la zona li tenien molta estima.
A l’esclat de la Guerra Civil el seminari convent va ser expropiat per l’Ajuntament en data 21 de juliol a instàncies de la Generalitat per a passar a ser una escola pública. Tots els salesians van ser expulsats del convent el dia 11 de setembre del mateix any. Malgrat això Alejandro va decidir quedar-se i treballar com hortelà ja que tenia 58 anys no sabia on anar. L’Ajuntament li va permetre quedar-se perquè es quedés a càrrec de l’edifici i pel fet que ell no era religiós.
Alejandro també feia imatges. En va fer algunes que van ser amagades quan es va incauta el seminari convent, però els milcians les van destruir. Diu la tradició que els mateixos milicians es van disculpar amb ell al veure el profund dolor que li va causar veure la destrucció d’aquelles imatges.
El germà Eliseo García solia anar a al convent de tant en tant per a interessar-se de l’Alejandro i portar-li la comunió. No se sap ben bé però seria el 19 ó el 20 de novembre que el comitè revolucionari de Sant Vicenç dels Horts va ordenar la detenció del germà Eliseo i també del col·laborar seglar dels salesians Alejrando Planas.

Grup de milicians de la CNT FAI de Barcelona primers dies de la
 repressió religiosa iniciada la Guerra Civil. Font: El País
Des del convent van ser portats a la seu del comitè revolucionari i des d’allà a les costes del Garraf on van ser afusellats. Els seus cossos es van fer desaparèixer i no van ser trobats mai. 
L’11 de març del 2001, gràcies a l’impuls de la Diòcesi de València Alexandre Planas Saurí, el Sordo, va ser beatificat i va designar el 22 de setembre com diada de la seva festa.
 

 El Beat Emilà Maria, Ignacio Guilà Ximenes, 

La vida monàstica de Montserrat estava en un molt bon moment abans de la Guerra. Hi havia molta vida monacal, nombroses vocacions i era un espai de referència per al pelegrinatge i d’advocació a la Mare de Déu.
Des del 1844 era el centre espiritual de Catalunya sense cap mena de dubte i la Renaixença va impulsar el seu gran paper història i de compromís polític i social amb el país en tots els seus diferents moments. Fins i tot abans de la persecució religiosa del 36, i des dels primers moments de la II República l’Abat de Montserrat i la seva comunitat estaven compromesos i tenien força relació amb el Govern de la Generalitat.
L’any 1936 a Montserrat hi vivien 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8 novicis coristes, 52 germans conversos, 3 novicis conversos, 25 col·legials i 35 escolanets. Aquest nombre elevat de religiosos i membres de la comunitat i essent molts d’ells de diferents indrets posava de relleu que era un lloc de referència del cristianisme a Catalunya i a Espanya.
Amb el cop d’estat fallit i les notícies de les dures persecucions a religiosos es va decidir amagar la imatge original de la Mare de Déu ja fos pel triomf del comunisme anàrquic com en una duríssima repressió militar.
A partir d’aquell moment va començar l’evacuació de monjos i la comunitat per evitar el que estava passant en els pobles propers on s’incendiaven convents, parròquies i es passava pel fusell als religiosos que feien allà vida pastoral. Potser els comitès locals apuntarien en algun moment cap a Montserrat...
Monjos de Montserrat. Fons: Privada Beckie Murray
El Pare Abat Antoni Maria Marcet va acomiadar a dos joves metges de la comunitat aquells mateixos dies. Un era el doctor Tarrés que després va ser prevere, i el postulant Joan Perellada  després va ser monjo. A l’ún el va enviar a veure el Conseller de Sanitat Doctor Corachan i a l’altre al Conseller de Cultura Ventura Gassol, per tal que enviessin mossos d’esquadra a Montserrat per poder salvar el monestir. La comunitat va iniciar l’evasió de tots els seus membres i va expressar a la Generalitat que ells ja s’organitzarien però els vindria molt bé algun salvaconducte, però la comunitat ja s’ho faria. Cap monjo va rebre cap salvaconducte que tan van demanar a la Generalitat i per tant es van preocupar de salvar sobretot peregrins i famílies que vivien a la muntanya, els nens de l’escolania i a la comunitat.
La marxa dels monjos, com diu la història oral del moment i es recull en algunes fonts, va ser més que innocent. Van anar deixant el monestir poc a poc i es van amagar sense cap mena de protecció en els pobles propers, a la mateixa muntanya o cap altres indrets.  Hi ha alguns casos relatats en la vida del mossos d'esquadra Ramón Castelló que va ajudar a fugir a alguns vestits de paisà cap a Barcelona i salvar dels controls que feien els cenetistes i milicians exaltats per les carreteres.
Aquestes fonts indiquen que aquests monjos tenien clar que no havien fet mal a ningú, molts d’ells inclús havien assumit els nous temps inclús abans de la segona república i tenien molt clar la seva devoció i vida en comunitat. Molts d’ells tenien una gran formació musical, cultural i mèdica i per tant eren referents importants en els seus camps d’especialització.
Germà Emilià Maria.
Un dels monjos que va deixar en aquets dies el monestir va ser el germà Emilià Maria, de nom Ignaci Guilà Ximenes, que era nascut de Mataró al 1914 i tenia 22anys en aquell moment.
Aquest monjo mataroní, així com d’altres benedictins van decidir anar al pis del número 7 de la Ronda de Sant Pere de Barcelona on hi havia un pis de la comunitat. Segons creien aquest pis tenia la protecció de la Generalitat. Aquell pis era per a que els monjos es poguessin hostejar si havien de fer gestions a Barcelona abans de la Guerra.
7 monjos es van allotjar en aquest pis en aquells dies bojos de desconcert de juliol de 1936. Allà hi havia una germana d’un monjo que els ajudava, facilitava menjar, cuinava…
La nit del 19 al 20 d’agost es van presentar milicians que anaven buscar un prevere que vivía en aquell edifici. Però no van donar amb ell. En el mateix edifici estava el pis dels benedictins i es van fixar que en la porta hi havia una imatge del Sagrat Cor. Un exemple que els monjos no van prendre cap mesura de protecció ni es van preocupar de treure el símbol religiós de la porta. Llavors els milicians van entrar, van veure que eren monjos van decidir apressar-los.
Baixant de la finca, van tirar per les escales rodant al pare Josep Maria Fontseré, que tenia 82 anys, per la seva dificultat en baixar escales enmig d’insults i rialles. En aquell grup de detinguts estava el germà coadjutor Emilià Maria.
Els van portar per la carretera d’Esplugues fins a prop de Pedralbes i allà els van afusellar abandonant els seus cossos aquella mateixa nit.
Els seus cossos van ser recuperats i a la setmana següent van ser enterrats en nínxols d’amics de Montserrat. Diu la història oral que un monjo vestit de paisà va anar a ajudar a l’enterro i va poder fer una petita oració pel descans dels seus germans.
exhumació de les restes dels monjos per portar a la Cript. Font: somatemps
Segons algunes fonts orals, es diu que el germà Emilià Maria a principis del 36 va parlar amb un company del servei militar i li va expressar que tenia clar que ells tampoc no es lliurarien de la persecució. Però que això no els pertorbava, més aviat estaven preparats i els alegrava poder servir a Déu fins l’últim moment.
Igaci Guilà Ximenes, Emilià Maria, va ser beatificat a Tarragona el 13 d’octubre de 2013 i el seu cos descansa a la Basílica Abacial de Santa Maria de Montserrat. La seva festa se celebra el 6 de novembre.
Malauradament l’assetjament de Montserrat no va acabar aquí. D’altres germans fins un total de 23 també van ser assassinats en altres llocs on s’amagaven o quan fugien.
El Monestir de Montserrat en principi es va dir que havia rebut la protecció de la Generalitat de Catalunya que en aquell moment presidia Lluís Companys.  Això no va evitar que la Basílica fos profanada per Brigades Internacionals que fins i tot quan van entrar van cantar a l’interior l’himne puny en alt i utilitzant els orges de la mateixa.
Manuel Azaña, president de la República també va escollir aquest indret per descansar uns dies, i alguns van associar aquest descans amb un dels preceptes que va dir i es recull en un acta parlamentària de 1931 “ España ha dejado de ser catòlica”. Després Montserrat va ser utilitzat com a hospital per ferits al front on va albergar uns cinc-cents llits.
Amb l’avenç de les tropes nacionals i la rendició de Barcelona al gener de 1939 els comandaments republicans van evacuar l’hospital i van donar ordres de volar totes les instal·lacions de Montserrat amb dinamita. Diuen algunes fonts que la Providència, la vergonya i les preses va fer que mai fos volat pels aires en aquell gener del 1939. Poc després els monjos tornarien al Monestir, i com diu la web de Montserrat, salvats pel Govern de la Generalitat Republicana.  
L’any 1986 un incendi va assolar Montserrat on es van incendiar prop de 800 hectàrees. No va arribar a cremar el Monestir coincidint amb l’efemèride de  50 anys enrere.
Des d’aleshores hi ha algunes fonts que subscriuen que hi ha hagut un interès de la mateixa comunitat i la historiografia catalana per desdibuixar aquells temps convulsos on el mataroní Emilià Maria va ser assassinat, o fins i tot esborrar la gran persecució que religiosa que hi va haver a Catalunya amb la intenció d’esborrar el catolicisme. També hi ha hagut altres debats sobre el paper dels requetés Terç de Montserrat que ha arribat fins els nostres dies i que s’ha viscut per exemple a Olesa de Montserrat on es va canviar la nomenclatura de la Plaça Terç de Nostra Senyora de Montserrat al barri de Sant Bernat, pel nom de Plaça de la Dignitat.  Això va avivar debats que encara són vius i sobre el rol de perseguits i perseguidors dels comitès locals, i després sobre vencedors i vençuts.  Una mostra que obrir i parlar d'aquest temes encara avui és dolós, malgrat s'abordi des de la restitució jurídica, el record i la memòria, un procés de beatificació, o simplement explicar el que va passar.
En l’acte de beatificació d’aquests màrtirs l’Arquebisbe de Tarragona es va preguntar: De qui eren enemics? Aquest homes que van perdonar als seus màrtirs no eren víctimes de cap injustícia, sinó de la ignorància dels homes.